En aquesta vida és tan important fer amics com no fer enemics. David Garcia segurament pot marxar sabent que ha recollit amistats i no ha sembrat cap enemistat. El defensa català desfila sabent que ningú pot retreure-li res. Sempre ha actuat amb professionalitat, ha estat un home de club, s'ha empassat més d'alguna injustícia, mil i un competidors de demarcació, però s'ha guanyat el respecte de tota una parròquia i ha acabat lluint merescudament el braçal de captà. El lateral ha estat el futbolista a l'ombra, el jugador silenciós. Complidor sense brillantors i sense estridències però un home a qui és una garantia atorgar plena confiança sempre. Ho han fet tots els tècnics que ha tingut malgrat que un bon grapat el tinguessin com a segon plat abans de descobrir que a vegades les postres són el plat més deliciós. David Garcia ha estat un home fidel. Mai no ha fallat, mai no ha tingut un rampell, ni una mala cara i sempre ha estat un company envejable. La seva manera de ser, humil, sense fums, sense egos, sense enveges i sense queixes ni retrets hauria de ser l'exemple a seguir per tots els periquitos, sobretot els que manen. Ells haurien de seguir-lo i aplicar-se millor que ningú la seva recepta: prioritzar la institució per sobre de tot. Ningú no pot estar per sobre de l'entitat i ahir, en l'acte de comiat, va faltar-hi algú per dir adéu a un jugador modèlic. Algú que fa distincions perilloses.