En aquesta vida és tan impor­tant fer amics com no fer ene­mics. David Gar­cia segu­ra­ment pot mar­xar sabent que ha reco­llit amis­tats i no ha sem­brat cap ene­mis­tat. El defensa català des­fila sabent que ningú pot retreure-li res. Sem­pre ha actuat amb pro­fes­si­o­na­li­tat, ha estat un home de club, s'ha empas­sat més d'alguna injustícia, mil i un com­pe­ti­dors de demar­cació, però s'ha gua­nyat el res­pecte de tota una parròquia i ha aca­bat lluint meres­cu­da­ment el braçal de captà. El late­ral ha estat el fut­bo­lista a l'ombra, el juga­dor silenciós. Com­pli­dor sense bri­llan­tors i sense estridències però un home a qui és una garan­tia ator­gar plena con­fiança sem­pre. Ho han fet tots els tècnics que ha tin­gut mal­grat que un bon gra­pat el tin­gues­sin com a segon plat abans de des­co­brir que a vega­des les postres són el plat més deliciós. David Gar­cia ha estat un home fidel. Mai no ha fallat, mai no ha tin­gut un ram­pell, ni una mala cara i sem­pre ha estat un com­pany enve­ja­ble. La seva manera de ser, humil, sense fums, sense egos, sense enve­ges i sense quei­xes ni retrets hau­ria de ser l'exem­ple a seguir per tots els peri­qui­tos, sobre­tot els que manen. Ells hau­rien de seguir-lo i apli­car-se millor que ningú la seva recepta: pri­o­rit­zar la ins­ti­tució per sobre de tot. Ningú no pot estar per sobre de l'enti­tat i ahir, en l'acte de comiat, va fal­tar-hi algú per dir adéu a un juga­dor modèlic. Algú que fa dis­tin­ci­ons peri­llo­ses.