La primera premissa, la més inqüestionable d'un equip per guanyar un partit de futbol és jugar bé. O és que algú pensa que hi ha altres maneres de fer-ho que no necessitin la sort o un arbitratge favorable? Si existeixen i algú les sap que enviï un burofax urgent o una piulada a Pochettino, ara que tothom té la seva columna d'opinió, ni que sigui de 140 caràcters. Crec que els únics remitents possibles seran els valencianistes que, jugant de pena, donant coces tot el partit, corrent darrere la pilota i sent xiulats pels seus, són els únics que tenen l'únic que li falta a l'Espanyol: un Soldado.

Cinc partits sense guanyar han estat suficients perquè els avantatgistes treguin la destral i vulguin posar fi a l'únic valor real d'aquest equip: el seu joc, el seu estil i la valentia per presentar-se a l'estadi d'un equip de Champions amb vuit futbolistes de primera divisió i tres o quatre projectes de jugador i ser millor que ells.

Que si no podem jugar així, que el tiqui-taca no és per a nosaltres, que la possessió no val per a res, que cal jugar al contraatac. Fal·làcies. Aquestes peticions rauen de la frustració dels que ara, de manera barroera, tornen a defensar estils rancis més propis del clementisme i s'alien amb ells per posar en qüestió el miracle que està fent Mauricio Pochettino amb un grapat de futbolistes, la majoria d'ells en procés de maduració. Serà que els que ho diuen són una colla de panxacontentes o sibarites del futbol que estan farts de veure l'Espanyol guanyar títols i més títols i de jugar a futbol com els àngels.

És cert que la falta d'un referent golejador minimitza l'aposta futbolística i posa una pàtina lletja al futbol de l'equip. Senyors de la directiva, aquest és un avís per a navegants del vaixell de la responsabilitat. Amb això estaríem tots d'acord, però voler carregar-se el model i la posada en escena d'un futbol atractiu és menysprear l'esforç fet els últims dos anys per dotar l'equip d'una personalitat de joc i d'un estil que és més valorat des de la distància, tal com demostren les cròniques i les anàlisis fetes per periodistes valencians. Això sense valorar l'arbitratge més sibil·lí i canalla que recordo en anys.

Si el que volen és fer un pas enrere, si s'estimen més ser un equip petit que jugui a no perdre i que de tant en tant guanyi de manera matussera, que fotin fora l'entrenador actual i que vinguin els Mané de torn. Si el que pretenen és seguir sent un equip acomplexat, que col·loquin un Trapattoni resultadista a la banqueta. Si el que més s'estimen és tornar a tenir un vestidor ple de vaques sagrades i jugadors de mig pèl, només cal que posin fi a l'aposta pel planter. I si el que volen és que torni Tamudo per arreglar tots els problemes, això ho tenen més
pelut. Tamudo, que els quedi clar, ja és història. Els seus gols són per recordar-los i plorar d'emoció, no per convertir-los en ganivets
llançats al cor de l'actual entre
nador.

Jo sempre he cregut que la majoria silenciosa és la que està més carregada de raons en poder analitzar des de la perspectiva de la distància la realitat del club i el seu moment actual. Però quan la minoria oportunista i esvalotadora vol fer un gir cap al passat, cal parar-los els peus per evitar la involució i tornar a portar al club al camí d'un pou sense fons.