No seré jo qui defensi Germán De la Cruz, José Luis García o Cristóbal Casado de la seva gestió al capdavant del futbol base, ja que els resultats els posaran a lloc, però tots tres han sigut l'ham perfecte en la carrera electora per assolir el control de l'Espanyol. La guerra bruta ha començat amb una clara operació de desgast cap al vell ordre establert. Una tàctica d'ensorrament on tot s'hi val. És el modus operandi d'encendre el ventilador i esquitxar-ho tot de merda. Alguna cosa s'embrutarà i, de retruc, s'obriran les sospites sobre quina és la veritat més fidedigne. El treball ha de ser quirúrgic: primer s'han d'anar filtrant algunes informacions tendencioses, després surt algun oportunista, que fins llavors havia estat un fidel legionari del l'ordre establert, a denunciar les suposades irregularitats, i queda l'últim acte: la presentació del candidat pulcre que il·lumini la massa sobre el camí correcte a seguir.

Les eleccions s'estan convertint en un veritable espectacle dantesc i esperpèntic de retrets i contraretrets. L'aficionat de l'Espanyol ha d'estar amatent sobre el que li diguin. Ni els continuistes ni els crítics tenen la veritat absoluta. En la vida tot són grisos. No fa gaire també es criticava Josep Manel Casanova i, més tard, Antonio Morales, i ara molta gent l'enyora. El joc consisteix a estripar el contrari amb virulència. Ara l'ase dels cops és el Danisme i tot el que representa, però seria bo, a excepció de l'APMAE, que ja s'ha definit, que el sector crític doni un pas endavant, abandoni les trinxeres i presenti el seu projecte. Els jocs des de l'ombra són molt còmodes, però ja és hora de confrontar projectes i explicar les alternatives. Això seria el bàlsam de tranquil·litat que necessita l'Espanyol i el primer equip, cuer de primera, i veritable pall de paller de l'institució. La resta és porqueria. Si de veritat els uns i els altres s'estimen la institució per damunt dels egos, ja saben el que han de fer: transparència.