Els egos estan ensorrantl'Espanyol i la carrera presidencial s'ha convertit en una lluita més pròpia d'un western rodat a Almeria que d'un club seriós i madur amb una història centenària al darrere. En moments de confusió, es necessita una figura, un pal de paller que aglutini sinergies, que marqui el camí i que doni un sentit jeràrquic a tot l'embolcall que representa la institució blanc-i-blava. Les eleccions a la presidència són ara un element que fa més nosa que servei per la situació esportiva del primer equip. La lluita de poders està derivant en un espectacle més propi de la boxa. Un quadrilàter enfangat pels tripijocs, on ningú es respecta. Les disputes caïnites encara es fan més patents en una situació esportiva delicada i ruïnosa com la del primer equip. Trist tot plegat, perquè l'essència d'un club de futbol són els onze jugadors que surten a la gespa. Ells són els artistes que han de despertar les emocions de la gent. Ara mateix, l'element vertebrador que pot portar la pau momentània al club és un gir copernicà en els resultats de l'equip a mitjà termini. No em vull imaginar les eleccions del 19 de novembre amb l'Espanyol encara enfonsat al pou de la classificació. Poc o gens s'ha parlat de futbol. Tota l'atenció ha girat entorn als despatxos i les punyalades per l'esquena, i s'ha oblidat l'essència del joc. Senyors directius, vostès no són els protagonistes, però tenen al seu poder la possibilitat de comportar-se amb més mà esquerra, d'aparcar els egos i de fer el millor per al club. Ara mateix l'afició està avergonyida de molts de vostès i és igual que siguin rupturistes o continuistes o del planeta Mart. Diumenge Víctor Sánchez, Joan Verdú, Raúl Rodríguez i companyia es juguen la viabilitat econòmica del club contra el Rayo i ho tornaran a fer l'altre cap de setmana contra el Màlaga, i així fins a final de maig. La resta, les seves disputes són secundàries. El més important és remar tots en la mateixa direcció.