Un conjunt en constant desconstrucció

L'Espanyol de la present temporada sembla una obra culinària que hauria signat el mateix Ferran Adrià. I és que ara mateix el conjunt blanc-i-blau més que tenir un full de ruta concret i senzill es perd en la rutina de l'abisme quotidià. Constantin Galca va deambular amb la seva fallida proposta de toc i control durant nou jornades, el temps que va trigar a canviar els seus preceptes bàsics pel sistema del famós “triple pivot”. Un manual de joc que no li acaba d'agradar però que accepta per la necessitat de resultats. Sota l'aixopluc d'aquesta tàctica va amarrar les tres últimes victòries. Aquest triomfs semblaven donar ales a l'equip però l'Espanyol sembla que anirà donant tombs d'aquí cap allà fins a final de temporada. L'exemple més fefaent va ser el partit de dilluns a Granada. Allà l'Espanyol tenia a la mà mitja salvació, i més, quan el seu adversari es va posar amb inferioritat numèrica gairebé a la mitja hora de joc.

Res de res. Ni aquestes teòriques facilitats van ser un al·licient prou atractiu per anar a totes. A tot això no va ajudar la lectura de partit feta des de la banqueta. Galca no va fer cap canvi fins 20 minuts abans del final. Va actuar com un autòmat. Ja ho fa en les rodes de premsa però tothom esperava alguna visió, algun detall des de la banqueta per aprofitar un avantatge numèric i traslladar-lo al terreny de joc. El tècnic romanès va preferir no tocar res. Continuar amb la mateixa cadència de joc, i això que els seus futbolistes es van veure més espessos quan van jugar contra deu. Ni el gol del Granada ni el fet de no xutar entre els tres pals fins al 81' li van fer canviar o plantejar-se un moviment per sacsejar l'enfrontament. Sembla com si el tècnic no hagués entès que dilluns estava en joc fer un salt de gegant per a la salvació i deixar tocat de mort un rival directe per la salvació. “En la mitja part hauria signat l'empat. Pensava que l'Espanyol sortiria a totes en la segona part”, això deia el president del Granada, Quique Pina, al final del partit. I l'Espanyol es va quedar immòbil i indolent. Com si el partit d'ahir fos un partit per evitar una golejada i conservar el marcador de l'anada d'un partit de copa. L'empat final va ser anecdòtic i gens meritori. Un empat que apropa un xic la permanència però que amplia les llacunes en el joc de l'Espanyol. Un conjunt que sembla retrocedir per moments, diluir-se en aquesta desconstrucció o, si més no, una construcció sense fonaments estables ni fiables. Sembla que aquesta amargor perseguirà l'equip fins al final de curs i caldrà veure com reacciona contra equips de la part alta.