Esport i política
GERARD ESTEVA
PRESIDENT DE LA UFEC
“Som un país esportiu per cultura, tradició i vocació”
Esteva demana al govern que porti a la negociació amb Madrid el reconeixement internacional de les federacions
Considera que la ciutat s’està equivocant posant-se de perfil amb els Jocs d’Hivern i acusa Colau de “menysprear” l’esport
En els últims deu anys hem passat de 160 milions a 60, una retallada de més del 70 per cent, una barbaritat
Hi ha problemes greus en l’àmbit administratiu que arrosseguem de fa molts anys, com el registre d’entitats
La inversió econòmica i l’eficàcia en resultats esportius encara és la millor del món, però això no durarà sempre
Hi va haver un moment en què es va abandonar les federacions reconegudes i això no pot tornar a passar
L’actitud de l’Ajuntament de Barcelona amb els Jocs és de vergonya, sembla que Colau menysprea l’esport
Gerard Esteva (Barcelona, 1984) ha estat escollit com a president de la UFEC per als propers sis anys. Va ser nomenat per primer cop el 2014 i li ha tocat viure un període de tensions constants amb el govern per la crisi i les retallades, accentuades per la pandèmia.
Grans reivindicacions de la UFEC com una conselleria d’Esports i l’1 per cent del pressupost dedicat al sector no s’han assolit. Té més confiança en el nou govern?
Amb la conselleria ja s’ha vist que no ens n’hem sortit i això és lamentable des d’una perspectiva de país. L’esport és un dels pilars fonamentals de l’estat del benestar perquè fa que tinguem una societat més digna, més feliç i més evolucionada. Tenir-la ens faria veure que l’esport és una prioritat de país. De fet, no l’hem tingut mai i per tant no és atribuïble només a aquest govern sinó també a tots els anteriors. Insistirem i pressionarem per aconseguir-la. Pel que fa al pressupost ara estem al 0,2 per cent de la despesa pública, uns 8,14 euros d’inversió per habitant quan a la majoria dels països superen els 100 euros. Dit això, la consellera Vilagrà ha anunciat que es doblarà la inversió en aquesta legislatura. Arribarem al 0,4 per cent, però encara estarem molt lluny de les necessitats del país.
Segons la UFEC aquests diners on haurien d’anar?
A polítiques esportives concertades amb clubs i federacions, que són els braços executors de les polítiques públiques. I s’han de distribuir de manera meritocràtica.
I això vol dir...
Que el govern ha de marcar quines són les polítiques i que les entitats rebin les ajudes per mèrits objectius i no per raó de “tu em caus bé i tu no tant”. Hi ha d’haver una concertació, com en molts països europeus que admirem. No cal inventar res.
Els criteris per raó de mèrit quins serien?
Per exemple si com a govern dius que vols promoure l’esport femení, ho has d’incloure en els criteris meritocràtics de les subvencions, que quedi clar. En el seu moment Rafel Niubò i Anna Pruna ja van desenvolupar els premis de l’Esport que anaven en aquesta línia. Criteris objectius. Si augmentes l’activitat en l’esport femení, en l’esport de base, en l’esport d’alt rendiment o si tens uns determinats resultats esportius o reconeixement internacional podràs rebre uns recursos en funció d’uns punts. Tants punts, tants diners. S’ha d’invertir, a més, en les entitats sense ànim de lucre perquè això és el que fan tots els països. I més a Catalunya, molt castigada des d’una perspectiva pressupostària aquests últims deu anys. Hem passat de 160 milions a 60, una retallada de més del 70 per cent. Una barbaritat. Cal un punt d’inflexió en aquesta tendència i tot i el compromís de Vilagrà no s’arribarà als índexs que havíem tingut en l’etapa del tripartit.
I a això cal afegir-hi la pandèmia...
En això hem estat molt crítics amb el govern. La secretaria, per llei, està obligada a ajudar les entitats sense ànim de lucre, no les empreses. I aquí resulta que hi ha entrat tothom, de manera que entre el 60 i el 70 per cent dels recursos han anat a indemnitzar societats anònimes o limitades. Els clubs i les federacions reinverteixen els beneficis en la seva activitat principal, que és social, i les empres privades han estat indemnitzades perquè els seus propietaris no hagin tingut pèrdues.
Parlem dels gimnasos...
L’entitat jurídica que ha tingut més ajudes de la Generalitat amb molta diferència ha estat el DIR, una entitat amb ànim de lucre, amb uns propietaris determinats i uns beneficis determinats. Des del nostre punt de vista és lamentable.
Ara hi ha nous responsables polítics. És una oportunitat per fer canvis?
Quan comences en un càrrec, siguis del partit que sigui, això et permet iniciar una etapa amb un full en blanc i construir una cosa diferent del que hi havia hagut sense algunes motxilles. La confiança i les expectatives són màximes per revertir de manera conjunta la situació.
És evident que hi havia discrepàncies amb l’anterior secretari. Fins i tot poca sintonia?
Ha estat bona amb tots els secretaris, també amb Gerard Figueras, però no ens vam posar d’acord ni ens vam entendre sobre com havien de ser les polítiques esportives del país. Defensem l’esport social i popular i els interessos eren diferents.
També hi ha hagut discrepàncies sobre com hauria de ser una nova llei de l’esport.
Catalunya necessita essencialment el reconeixement institucional, jurídic i econòmic i això només ho podem dur a terme a través d’una nova llei. Tenim, a més, el vehicle adequat, és que la ILP que vam presentar al Parlament per donar resposta a aquestes demandes, no de la UFEC, sinó de tot el sector. El govern, els grups parlamentaris i els representants del sector tenen una gran oportunitat. És la ILP que ha tingut més suport en els últims quinze anys [154.490 signatures] i això és tot un repte democràtic. La ILP neix, de fet, perquè el sistema no funciona i hi ha problemes greus en l’àmbit administratiu que arrosseguem de fa molts anys. La cirera del pastís és el registre d’entitats esportives. Un club canvia de president, ho porta al registre i poden trigar un o dos anys a donar resposta. Des d’una perspectiva d’un país modern és inacceptable. Però com aquest hi ha molts altres exemples, com ara el Tribunal Català de l’Esport, que és una aberració si ens fixem en el seu itinerari jurídic ja que et pots acabar enfrontant als advocats de la Generalitat en un contenciós administratiu. Necessitem que la nova llei doni respostes clares i efectives a un sistema caduc.
La UFEC és un cas únic a Europa. Us considereu patronal, sindicat o simplement un ‘lobby’?
Ens considerem part d’un model d’èxit molt particular a Catalunya. Generar recursos i beneficis per invertir-los íntegrament en els esportistes, els clubs i les federacions. Aquesta línia ha crescut en els darrers anys amb la fusió amb Eurofitness, l’adquisició de la universitat Euncet, la de referència de l’esport al país, el creixement de la corredoria i ara el nou projecte de gimnàs virtual. Amb els serveis que hem donat aquests últims anys, les federacions s’han estalviat quatre milions. També hem procurat els darrers cinc anys uns deu milions en finançament a les federacions, si no moltes haurien estat en perill de concurs de creditors o de liquidació, sobretot les més vulnerables. Ara facturem més de quaranta milions d’euros, tenim dotze oficines al territori i actuem com un paraigua del sistema esportiu, lluitant també perquè els governs no aixafin els nostres drets. L’activisme esportiu d’aquest últim any, amb la pandèmia, ha estat brutal. I mirem de marcar tendències en nous temes.
Com els e-sports?
Som la primera entitat esportiva del món que organitza de manera transversal una lliga, però també tenim preparada la digitalització, perquè es puguin veure tots els partits de tots els esports, i treballem la projecció internacional. Som la primera entitat amb projectes europeus, estem reconeguts pel Parlament europeu, formem part de la comissió assessora de la Comissió Europea i treballem amb polítiques de caràcter social. Aquesta setmana hi ha hagut, per exemple, una notícia lamentable: més de la meitat de les federacions espanyoles no passen els criteris de transparència. Amb orgull podem dir que les nostres federacions, gràcies a la feina dels últims quatre anys, no només passarien aquests criteris sinó que ho farien amb nota excel·lent.
Probablement a Tòquio es confirmarà el petit ‘miracle’ català. Un país petit amb un nivell esportiu exuberant.
Això encara és gràcies al 92 i a l’estructura dels centres de tecnificació i d’alt rendiment de les federacions. Però, com tot, s’ha vist minvada en aquests últims anys per la reducció en el finançament. La inversió d’euros i l’eficàcia en resultats esportius encara és la millor del món i per això mateix és imprescindible que mantinguem la inversió perquè això ha aguantat durant un temps però no ho farà gaire més, perquè en la tecnificació hi ha la clau dels bons resultats.
En els últims anys s’han abandonat les vies de reconeixement internacional de les federacions. S’han de recuperar o és una política aparcada?
Sempre hem apostat pel reconeixement de federacions i seleccions. La idea principal és que Catalunya sigui reconeguda com a país esportiu perquè això no és una cosa que estigui lligada a un estat. Al COI ho tenen molt clar, tot i el canvi de la carta olímpica que va fer Samaranch. Som un país esportiu per cultura, tradició i vocació, i tenim tots els elements objectius per ser reconeguts en aquest sentit. El govern, doncs, ha d’apostar-hi decididament i fermament, amb inversió econòmica i en la negociació amb l’Estat també.
El reconeixement de país esportiu o directament de les seleccions i federacions hauria d’estar en el menú de la taula de diàleg?
Segur que parlaran de mil coses i s’oblidaran una vegada més de l’esport i això és el que no hauria de passar perquè el País Basc, per exemple, ja ho va posar en el seu últim pacte de pressupostos. En la primera etapa del tripartit ja es van reconèixer una vintena de modalitats en l’àmbit internacional però per recuperar aquesta línia cal que la secretaria general de l’Esport hi cregui i hi inverteixi. La UFEC i el Comitè Olímpic de Catalunya serem capaços d’augmentar el reconeixement internacional, que no va contra ningú sinó sobretot busca beneficiar els nostres propis esportistes, les federacions i els clubs. Però això només pot succeir si va acompanyat d’una aposta política perquè el que va passar després del reconeixement d’aquestes 21 modalitats és que van arribar les retallades i es van deixar tirades a la cuneta les federacions i els seus presidents, malmetent el compromís català en algunes federacions internacionals. Quan l’aparell de l’Estat espanyol va reaccionar i va començar a atacar-nos no vam poder respondre i es va malmetre molta feina que s’havia fet. A la taula de diàleg s’hi ha de portar el reconeixement de Catalunya com a nació esportiva i que es promogui el reconeixement internacional de les federacions.
Algun consell al govern per mirar que això tingui èxit?
El principi és que ho plantegi i ho posi sobre la taula. És un tema que a Catalunya té un consens molt gran des que es van recollir mig milió de signatures. Cap al 70 per cent està d’acord amb un reconeixement internacional perquè és una cosa que no va contra ningú. A més, no és una cosa que depengui directament d’Espanya sinó de les mateixes federacions catalanes i les internacionals, i del suport que hi doni la Generalitat, sobretot si hi ha un acord amb l’Estat espanyol. Llavors és molt més fàcil.
El COC està inactiu, mentrestant?
Té unes limitacions legals evidents. Només pot promoure els valors olímpics. El full de ruta no és començar amb el seu reconeixement sinó fer-ho gradualment amb les federacions. I quan moltes ho estiguin, fer el pas de demanar el reconeixement com a subjecte esportiu internacional i, si cal, la modificació de la carta olímpica. Si el govern s’ho creu i ho posa com a prioritat ho podem assolir sobretot si hi ha un acord polític amb el govern espanyol. A l’ONU hi ha 193 estats i al COI, 206 comitès nacionals. Pere Aragonès s’ho ha de posar com a prioritat, igual que hi posa el pacte fiscal.
Des de la UFEC ja s’ha criticat l’alcaldessa Ada Colau per la seva posició respecte a la candidatura dels Jocs d’Hivern?
És una oportunitat que hem d’aprofitar des d’una perspectiva esportiva però també des d’una perspectiva de país i de ciutat. És una vergonya. Lamentem profundament l’actitud de l’alcaldessa, que s’ha posat de perfil, una fet inaudit. Tots els Jocs d’hivern o d’estiu els lideren les ciutats, ja sigui Tòquio, París o Los Angeles, no els estats. I aquí ens trobem que ho ha de fer la Generalitat.
Sembla que no hi haurà grans esdeveniments properament.
Ens trobarem un desert absolut. No hi ha ni europeus ni mundials i això genera pobresa econòmica i esportiva. A vegades arribem a la conclusió que simplement Colau té mania a l’esport i menysprea tot el que significa, fins i tot en l’àmbit popular. S’han reduït les instal·lacions i ara ha començat una política d’eliminar els patis esportius dels col·legis públics per plantar-hi arbres. Ja ho han fet en 22 escoles. No només s’expulsa els equips esportius de la ciutat sinó que cada vegada serà més difícil que els nens puguin fer esport a l’escola. Cada any demanem parlar-hi però no ens ha volgut rebre mai.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.