Volem valorar la tasca social que fa l’esport, que és molt transversal perquè inclou salut, educació, cohesió, turisme, dinamització, etc. No venim només a parlar-ne, sinó a executar polítiques que demostren que ens ho creiem. Per això no hem fet l’aposta d’un perfil polític sinó d’una persona que ve del món de l’esport i que el coneix. Això marca una diferència.

I la diversitat. Està format per esportistes, clubs, entitats socials, gent que fa activitat física, el món escolar, i segur que me’n deixo. No hem de cometre l’error d’unificar-ho perquè no són veus coincidents només amb un altaveu. La idea és escoltar tothom amb l’objectiu d’acompanyar-los. Tenim un tresor, que és una societat civil dinamitzadora que explica el gran nombre de clubs i entitats que treballen al costat de les administracions, com ara els ajuntaments. Totes les activitats sorgeixen de la societat civil i nosaltres el que hem de fer és acompanyar aquests actors que ja estan organitzats i ajudar-ne d’altres que potser no ho estan tant.

L’esport ens ha d’acompanyar en totes les etapes de la vida però d’una forma fluctuant; no és el mateix quan estàs a l’escola, ets federat, fas activitat física o tens més de 65 anys i vols una qualitat de vida millor. A cada segment els hem de dotar de les eines necessàries perquè puguin fer-ho més bé i millor, que al final de la legislatura o del mandat puguem dir que tenim una societat que és més esportiva i que fa més activitat física. Això voldria dir que tindríem una societat més sana, saludable i cohesionada.

Volem que els reptes que ens proposem siguin possibles. No és una anècdota doblar el pressupost perquè cap altre departament del govern ho planteja i la nostra és una aposta ferma. L’esport és sempre transversal. Qualsevol política que fem en infància, per exemple, que promogui l’esport s’hauria de quantificar com a inversió en el sector. Molts sectors demanen l’1 o el 2 per cent del pressupost, però quan al final els sumem tots resulta que les demandes sumen el 200 per cent. Més que percentatges, hem de fer dotacions pressupostàries i començar a treballar.

Sí, d’èpoques complicades, i el plural el faig servir a consciència, començant per la pandèmia. L’impacte sobre l’esport ha estat més fort perquè els valors que ens fan especials són aquells que feien que precisament el nostre entorn fos un caldo de cultiu pel perill que el virus s’escampés més. Un dels tresors de l’esport és que cada setmana mobilitza 800.000 persones. Fer-ho vol dir moviment i interacció a totes les comarques. L’esport l’entenem com una gran eina de transformació social. Això va obligar a fer actuacions que van posar l’esport en una situació complicada. Però ja veníem d’una època de retallades que van ser dures i per això plantegem aquest objectiu tan ambiciós.

En això hi ha un punt de rebel·lia personal contra la desigualtat de gènere, com a esportista i dona. Sembla que l’esport femení hagi arribat fa cinc minuts. Fa temps que hi som i ara el que ha passat és una explosió en la visualització en els mitjans de comunicació. Ens hem de començar a acostumar que l’esport femení i el masculí estiguin al mateix nivell en coses com el vocabulari. Diuen que “allò que no és anomenat no existeix”. És el que ha passat durant molt temps. No era anomenat, per tant no existia. Ara hi ha la percepció que comença a ser una realitat, però aquesta explosió ha vingut acompanyada també d’una forta inversió perquè l’esport femení es professionalitzés. Està demostrat que la inversió en l’esport femení té un impacte directe, per exemple, en les medalles olímpiques.

D’entrada, tenim eines al nostre abast, des de l’INEFC fins a l’Observatori de l’Esport, que ens dibuixen un escenari. Tenim dos estudis, l’últim de l’abril del 2020, que fan referència a les graduacions en les professions de l’esport. De cada deu graduats només dos són dones i això s’ha anat repetint els últims anys. Quan anem al registre de directius, ens trobem el mateix: només dos de cada deu són dones. Això empobreix el sector. En qualsevol espai on la mirada és paritària aquest és més ric i divers i aquest ha de ser l’objectiu perquè si anem a buscar expertesa en l’esport ens trobarem que som minoria. Falten dones. Hem de focalitzar-nos en l’estímul perquè també vegin que en aquest àmbit poden fer una vida professional. No ens grinyola que en l’Eurocopa tots els equips tècnics siguin masculins però en canvi no estranyaria si el campionat fos de seleccions femenines. Em nego a pensar que no hi hagi cap dona que sigui un crac en el seu àmbit, sigui en la preparació física, com a metgessa esportiva o com a entrenadora.

Quan vaig acabar el curs d’entrenadora de bàsquet, en el meu comiat em diuen: “Vinga, ara a treballar per fer créixer el bàsquet femení.” Doncs no. Potser decideixo fer-ho en un equip masculí, en un d’adaptat o potser en un de femení. El problema és que el gènere pressuposi encara que una entrenadora acabi en un equip de dones. Hem de trencar encara molts tabús. No em convenç que en la lliga femenina de futbol tots els àrbitres siguin femenins, per exemple; el que vull és que hi hagi més àrbitres dones en la lliga masculina.

Primer es va haver de protegir els clubs amb despeses fixes a finals de mes, sobretot els de natació, que a més sempre han donat una gran cobertura social, com ara el GEiEG. L’aturada de les competicions va afectar directament les federacions i hem de trencar una llança per tots aquests clubs. Durant la pandèmia hem entès que la gent valora la feina de les entitats. Molts socis han seguit pagant les quotes o una part. Hem descobert que aquestes estructures són necessàries. Les estimem i les preservem. I molta gent ha descobert que la pràctica esportiva és vital. Molts que no s’hi havien apropat mai l’han incorporat en alguna franja del dia. Hem d’assegurar que això s’integri en aquesta xarxa que ja funciona. D’aquesta manera la reactivació del sector serà més factible.

Primer s’ha d’aclarir que no s’ha fet en cap moment una normativa pensada expressament per restringir l’activitat esportiva. L’evolució de la pandèmia fluctua i això canvia escenaris i ens obliga a adaptar-nos-hi. Hem après a analitzar-ho tot i a trobar l’equilibri per minimitzar riscos. El que fan els clubs davant la Covid-19 és exemplar. És un sector endreçat i si una virtut és inherent en el món de l’esport és que demà sempre intentaràs superar els obstacles d’avui.

Si és una aposta sostenible de desenvolupament de país, d’aportar riquesa al territori i de fer una mirada més enllà dels deu dies de competició, al final és un projecte que tothom se’l sentirà seu. En el moment que tinguem això ben definit, es prendran les decisions oportunes.

Per a les subseus cal definir quines instal·lacions són necessàries. Ara ja no és un concurs de mèrits. En tot aquest procés properament es desenvoluparà una comissió interdepartamental per posar aquestes bases. Si no arribem a temps per al 2030 potser ho haurem de plantejar per al 2034. Hem de prioritzar el projecte pel territori que no pas tenir molta pressa.

L’esport i l’activitat física són quelcom més que un gran esdeveniment. Els grans campionats internacional són una peça més per arribar a l’objectiu que ens cal, que és desenvolupar una xarxa molt potent al país. Els grans esdeveniments no deixen de ser referents o miralls, una peça més de l’engranatge. Ho hem vist amb la Champions del Barça. Ha estat una explosió gràcies a la qual moltes nenes descobriran per primer cop en futbol que el referent que poden tenir és una dona. Tot suma.

Són moments de país molt diferents. Fa 15 anys ningú tenia a l’horitzó la independència, era una utopia. Ara la reivindicació de seleccions no ha d’anar sola sinó amb el moment social que vivim. Hem avançat però fa poc que vèiem els nostres companys sortir de la presó. S’ha reprimit un moviment polític posant gent a la presó durant quatre anys, que aviat és dit. La lluita per les seleccions és una lluita compartida perquè volem una identitat pròpia no només en un àmbit sinó en molts i un d’aquests és l’esport.

La lluita ara és col·lectiva, però no podem esperar que la feina la faci l’altre i cadascú ha de lluitar en el seu propi àmbit per avançar en tot allò que sigui possible. Hi ha federacions que ho tenen més fàcil perquè no depenen de l’espanyola i, com he dit, nosaltres sempre hi serem per acompanyar-les.

És una demanda del sector i l’hem d’entomar com una prioritat. Sabem que s’ha de modernitzar, digitalitzar i en general fer que la gent que s’adreci a nosaltres en guardi un bon record perquè hem resolt de forma àgil els problemes que tingui. Hi ha canvis estructurals que no es poden fer en un o dos mesos, però arribarem a l’arrel per modificar-ho. Hem de ser prou hàbils per analitzar allò que ha funcionat i el que no doncs portar-ho al segle XXI perquè doni cobertura a la realitat esportiva del país.