En l’univers de les relacions internacionals, qualsevol gest o reivindicació es multiplica per milions quan s’arriba a uns Jocs Olímpics. Els de Tòquio no han estat diferents en aquest sentit. Així, el Comitè Olímpic Internacional (COI) no va poder evitar que li esclatés a les mans l’afer de Kristsina Tsimanuskaia, l’atleta bielorussa que va acabar refugiada a l’ambaixada de Polònia després de témer per la seva pròpia seguretat si tornava al seu país.

El conglomerat esportiu i polític en aquesta antiga república soviètica és especialment delicat, ja que el president del comitè olímpic del país és el fill del temut president Aleksandr Lukaixenko i la dissidència es paga molt cara. El president del COI, Thomas Bach, va haver d’intervenir demanant com a mínim l’expulsió dels entrenadors que haurien “amenaçat” la velocista però recordant que el comitè no pot “canviar règims polítics”. El que sí mira de controlar el COI des de fa anys són els gestos dels esportistes, sobretot al podi. La icònica imatge de Tommie Smith i John Carlos als Jocs de Mèxic no és considerada, paradoxalment, pel COI com un dels grans èxits d’allò que es coneix sovint de forma etèria com els “valors” olímpics, sinó com un petit malson. S’ha d’evitar a tot preu.

Però ni a Tòquio se n’han sortit del tot. La llançadora de pes Raven Saunders, plata, va pujar al podi reivindicant no només el color de la seva pell, negra, sinó la seva condició d’homosexual. Va aixecar els braços formant una X per representar “la intersecció on la gent oprimida ens podem agrupar”. El COI va obrir immediatament una investigació amb l’amenaça d’una denúncia –el gest estava clarament prohibit–, però aquesta es va tancar en saber-se uns dies després que la mare de l’atleta havia mort mentre ella era a Tòquio.

Però de gestos i símbols n’hi pot haver de tota mena. Així, molts van quedar bocabadats quan les campiones olímpiques de velocitat en pista (ciclisme) xineses Bao Shanju i Zhong Tianshi van recollir la medalla d’or amb un pin amb la figura de Mao Zedong. Fins i tot a la Xina moderna s’intentar girar full de l’etapa més fosca del gran timoner de la revolució conscients que l’economia moderna no permet aplicar cap de les receptes del fundador del partit comunista xinès. La seva aparició va vulnerar el polèmic article 50 de la carta olímpica, que prohibeix fer propaganda “política, religiosa o racial.” El COI va decidir tancar l’afer sense cap sanció després que el comitè olímpic xinès prometés que això no tornaria a passar. Pequín, de fet, organitzarà els pròxims Jocs Olímpics, els d’hivern del 2022.

La Xina ha lamentat, això sí, quedar-se a només dues medalles d’or d’endur-se la vitòria honorífica en el medaller (38 ors dels EUA per 37 dels xinesos). Hauria estat un triomf que el règim hauria usat convenientment per al seu relat intern i extern.