Esport i política
RAÜL ROMEVA I RUEDA
EXCONSELLER D’AFERS EXTERIORS, RELACIONS INSTITUCIONALS I TRANSPARÈNCIA DE LA GENERALITAT
“El primer que vaig fer en sortir va ser anar al mar”
Després de més de tres anys com a pres polític, el conseller, activista i nedador del Caldes i el Sabadell admet que la primera cosa que va fer va ser nedar a mar obert
Ha acabat l’estudi sobre l’esport als centres penitenciaris, on destaca el rol dels tècnics esportius
A les presons, com tot en la vida, l’esport és una eina que ben utilitzada té unes potencialitats enormes
Tinc pendents un parell de reptes: les travesses a l’estret de Gibraltar i de les Formigues a les Medes
A Oriola li vaig agrair que jugués amb el lema “Llibertat” a l’Eurolliga, però n’hi ha molts que ens han donat suport
L’Estat espanyol usa les seleccions esportives per exaltar una determinada idea nacional
Prioritzo la condició de pare, però això no em fa renunciar ni un gram al meu compromís polític i social
Un dels presos polítics que més es va implicar en les activitats a Lledoners és l’exconseller d’Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència de la Generalitat (2016-2017). En la seva vessant d’esportista i activista reflexiona sobre els més de tres anys a la presó abans de presentar la tesi doctoral que ha preparat mentre estava entre barrots. És la tercera entrevista que li fem, la primera en llibertat.
Reprenent una conversa que vam tenir el 2020, quines seran les conclusions de la tesi sobre l’esport a les presons?
És qüestió de dies que la pugui lliurar. Allò que constates en el món de les presons i també a l’altra banda del mur és que l’esport és una eina que ben utilitzada té unes potencialitats enormes i que mal utilitzat, com tot en la vida, pot tenir efectes nocius. Hem de posar els recursos perquè l’esport sigui una eina als centres penitenciaris per acompanyar els interns en el seu procés de canvi. Després hi ha un altre element que és el focus de la recerca, que és el paper dels tècnics esportius. Com situem l’esport en l’ordre de prioritats tant per part de l’administració com per part dels actors polítics. Constato que hi ha hagut una certa tendència a considerar que l’esport als centres penitenciaris és un entreteniment.
Si anem més enrere, a l’entrevista del 2018, es notava la nostàlgia que sentia per poder tornar al mar.
El primer que vaig fer quan vaig sortir va ser anar a nedar a mar obert tants quilòmetres com vaig poder, tant al litoral català com al menorquí, on vaig sovint. Ara, amb el fred, faig molta piscina. Soc federat màster i tan bon punt pugui hi tornaré perquè m’estic recuperant d’una petita lesió al colze.
Té alguna travessia pendent que sigui un repte personal?
En tinc una de pendent de fa molts anys, que és l’estret de Gibraltar. L’havia de fer en el seu moment i per circumstàncies òbvies no vaig poder. La colla d’amics amb qui ho havíem preparat la van completar i ara la volen tornar a fer i m’hi afegiré d’aquí a uns mesos. Estem en llista d’espera. I l’altra és una que en algun moment també m’agradaria nedar, que és de les Formigues a les Medes. Tenia previst fer-la just quan em van proposar encapçalar la llista de Junts pel Sí i per aquest motiu la vaig haver d’ajornar, perquè són 21 quilòmetres i necessites preparació.
El 2020 va explicar fil per randa tot el que feia a Lledoners per ajudar els interns en la seva integració. Ara que és fora poden haver perdut un referent?
Hi ha una dinàmica d’autogestió. L’activitat esportiva és un dels temes més sol·licitats. Hi ha gent que pot assumir aquest rol que feia, que era de dinamitzador. El que és més important és el paper dels tècnics esportius, i la meva tesi el que remarca és la seva rellevància, perquè, de fet, l’objectiu és que se’ls reconegui un paper com a personal de tractament. El rol que tenen acompanyant els interns en el seu dia a dia i en la seva dinàmica de transformació, de gestió de tractament del seu compliment de pena, és bàsic. Una cosa que vull pensar, i espero que la tesi hi ajudi, és que s’elevi el reconeixement que tenen els tècnics esportius.
Hi va haver algun retrobament especial quan va sortir lliure?
Amb molta gent. Fins i tot hi ha un punt de certa frustració perquè voldries tenir la capacitat de donar les gràcies personalment a tota la gent que t’ha estat acompanyant aquests anys, i és impossible. Quan ho fas, la gent ho agraeix molt, i segurament a altres els sap greu quan no ho pots fer, però el volum és tan bestial que és impossible arribar a tothom. Sí que puc parlar d’un cas particular. Una de les coses que intentàvem fer era portar gent de l’àmbit de l’esport a les presons. Un dels col·lectius que va venir va ser l’equip del CN Terrassa de waterpolo. En aquell moment el porter era l’Iñaki Aguilar. Ens vam retrobar fa uns dies a la gala dels cent anys de la federació catalana i se’m va acostar molt tocat. “Que sàpigues –em va dir– que una de les experiències més impactants de la meva vida va ser quan et vam venir a veure a la presó.” Ells van entrar a dins i vam fer una activitat amb els interns, i que algú com ell hagués quedat tocat amb l’experiència vol dir alguna cosa.
No va ser l’únic que va convidar.
Va venir Jessica Vall a fer una master class i d’altres a compartir la seva experiència amb els interns. És una cosa que ajuda molt a desestigmatitzar què significa la presó i també a obrir portes amb el món exterior.
Un altre nom propi amb qui ha mantingut una bona relació mentre estava tancat és el capità del Barça de bàsquet, Pierre Oriola.
Sí, i fas bé de recordar-ho. Amb ell ens vam escriure diverses vegades i fins i tot un dia va venir a fer una classe de llançament als interns.
Va jugar un partit de l’Eurolliga amb el lema “Llibertat” a la samarreta. No li devia passar desapercebut.
Ho vam saber ràpidament i de fet li vaig escriure per agrair-li el gest com a tants altres que d’una manera més pública o privada ho van fer. Amb ell vam tenir l’ocasió d’intercanviar-nos algunes cartes i va venir personalment, com també un grup de jugadors veterans del bàsquet català, que van venir a fer un partidet a la presó.
També va venir a Lledoners Sergi Mingote, amb qui tenia una bona relació. Devia ser un impacte la seva tragèdia al K2.
Va ser un xoc. Havia vingut a presentar precisament el seu projecte del K2. Va explicar la duresa del repte i va parlar dels riscos de la muntanya i de fins a quin punt quan et dediques a una activitat com aquesta assumeixes una part d’aquests riscos. Ho va explicar amb imatges: gent que es queda a la muntanya i de qui no poden recuperar els cossos. Era una persona d’una vitalitat extraordinària i, malgrat que ell coneixia els perills, no puc evitar pensar en la seva filla, perquè en parlava molt.
Dels valors amb què s’associa l’esport, quins el van ajudar a suportar més bé el temps a la presó?
Si no hagués viscut l’esport com ho he fet, possiblement hauria estat més difícil gestionar aquests anys. N’hi ha un al qual dono molta importància: la capacitat de visualitzar una dificultat i, per tant, de preparar-te per al trajecte. Quan visualitzes un objectiu i tens clar quin és, assumeixes molt millor el cost que té arribar-hi. Això és una cosa que aprens amb l’esport. Ho pots aplicar a molts nivells, tant si lluites per una medalla olímpica com per fer una travessa.
Val per a les presons i per a la vida en general?
Sí. Has de tenir molt clar què vols i el preu que té aconseguir-ho. En la mesura que ho saps estàs disposat a pagar un preu perquè allò que vols paga la pena. Si vols ser olímpic, per exemple, doncs això té un preu, has d’estar disposat a pagar-lo, hi ha renúncies i prioritzacions, has d’estar disposat a conviure amb el dolor físic, perquè a vegades el camí és dur però entens que hi ha un objectiu. I això és el que a mi m’ha servit molt en totes les etapes de la meva vida i també la que m’ha tocat passar a la presó.
El 2018 ens deia que aprofitava el temps per llegir o rellegir llibres d’esportistes de referència. Quins triaria?
N’he llegit molts i de molt interessants. Ara en tinc un de fantàstic, Córrer, la vida d’Emil Zátopek, i em ve al cap Mariposa, de la refugiada siriana Yusda Mardini, que es va convertir en un símbol de l’equip de refugiats. Són històries que neixen de l’àmbit de l’esport però que ens ajuden a entendre la dimensió humana que hi ha al darrere. Demostren que la nostra vida quotidiana és, d’una manera o una altra, esport, sigui des de l’àmbit social, des de l’àmbit de la salut, l’econòmic, el polític... L’esport ha estat present en el cent per cent de la nostra vida, en siguem conscients o no.
Kilian Jornet ha signat el manifest contra la candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern. Comparteix el seu punt de vista?
Les inquietuds que manifesta són no només legítimes, sinó lògiques. Comparteixo els riscos, les pors i per tant els perills de fer una cosa mal feta, equivocada o fins i tot contraproduent. El que ens ha d’inquietar més no és el tema de fer uns Jocs als Pirineus sinó quina és la proposta que tenim com a país als Pirineus. Això és el que genera incomoditat a la gent del territori. Si tenim clar com encarem com a país aquesta situació des d’un punt de vista econòmic i ambiental, la pregunta consegüent és si en aquest projecte hi caben uns Jocs. L’impacte esportiu del que representen comparat amb coses que ja s’estan fent ara no és molt superior.
Caldrà consultar el territori?
Evidentment. Si tu fas això sense la implicació de la gent del territori, no aniràs enlloc. Això requereix implicar la gent amb un procés de participació. Cal preguntar i fer un debat obert i transparent en què la gent pugui participar i opinar. I això ho hem d’entendre en tots els àmbits i també en una cosa com aquesta. Aquesta consulta d’entrada permet explicar i escoltar i després construir col·lectivament un model que sigui raonable. Detecto que moltes de les inquietuds es basen no en l’oposició sinó en el desconeixement.
Parlàvem de llibres. A la presó va escriure ‘Ubuntu’, basat en el principi ètic africà de la rellevància de compartir. No va això, per exemple, contra l’esperit de la competició esportiva?
No necessàriament. Igual que l’esport és bo o dolent, la competició pot ser bona o dolenta, depèn de com la utilitzis. Promoure la competència en la mesura que això et faci créixer, és positiu. Buscar l’excel·lència és una cosa que hem de promoure. Quedar primer, segon o tercer és un fet circumstancial que òbviament té molt valor en el marc d’una competició. La vida, de fet, és una competició constant. Per entrar en un lloc de treball sovint hi ha cent demandes i només una plaça, i, per tant, un guanya i els altres perden. Hem d’aprendre que l’esport ha d’ensenyar també com viure la victòria i la derrota. Quan veig un esportista que fa la seva millor marca i ha quedat quart, per mi aquell esportista és un triomfador. A la vida també passa el mateix. Ni hem de sacralitzar la competició ni l’hem de condemnar o criminalitzar, és una eina més i és important ensenyar-ho des de molt petits.
Com a pare de joves esportistes, ara ja en pot parlar.
Sí. Encara s’ha de fer una feina important al voltant dels entorns familiars i de les grades. Per desgràcia he vist escenes desagradables i insults en l’esport de base. Encara passa massa, però tinc la sensació que pel que fa a formació de tècnics es treballa molt bé. Els entrenadors tenen aquesta dimensió formativa molt interioritzada i els mateixos clubs estan normalitzant la gestió de protocols de conflictes. És necessari que els petits sàpiguen com gestionar la victòria i la derrota, perquè a la vida es trobaran situacions de tot. Ho has de fer de tal manera que ho visquin amb normalitat. Sense angoixa perquè no han guanyat i sense angoixa perquè se’ls exigeix que guanyin sempre.
Els estats sempre usen l’esport com a eina de propaganda nacional. Espanya en deu ser un cas descarat.
L’esport és política. Ha de ser neutral des d’un punt de vista ideològic però és una política i, com tota política, depèn de com la facis servir tindrà uns efectes o en tindrà uns altres. L’esport pot servir per unir societats? Sí. Nelson Mandela ho va fer amb el rugbi, per crear una consciència de reconciliació. De la mateixa manera l’esport és una eina de reivindicació. Quan Carlos i Smith aixequen el puny a Mèxic posen sobre el mapa un problema. O quan Rapinoe o els esportistes nord-americans claven el genoll a terra posen sobre la taula un problema. També quan esportistes d’elit parlen dels problemes de salut mental, com Phelps o Biles. Això és política. En el fons ens estan explicant com determinats estigmes o exigències socials col·lectives tenen conseqüències. També hi ha qui l’usa amb uns interessos particulars, quan vols aconseguir amb l’esport allò que no pots aconseguir per altres vies.
Amb les seleccions espanyoles, per exemple.
És un paradigma. Ho podries viure amb una normalitat plural fantàstica. Podries utilitzar-les com un element per explicar la diversitat lingüística o territorial, però es fa per exaltar una determinada idea nacional. Quan això es fa per perseguir determinades sensibilitats o ideologies, maneres de veure o fins i tot opcions lingüístiques, culturals o nacionals, aquí tenim un problema. En el cas de l’Estat espanyol s’utilitza, s’ha utilitzat el fet esportiu com a contraposició al que en realitat és una opció legítima i respectable. Això fa que molta gent s’hi senti incòmoda. Quan en un esdeveniment esportiu la gent xiula l’himne o xiula el rei no està xiulant els esportistes, està xiulant les institucions, xiulant el simbolisme d’allò. Ho pots utilitzar des d’una vessant política o per entendre que hi ha un problema polític. No soc partidari de xiular enlloc, però quan passa hem de saber que al darrere hi ha un problema polític que hem de saber gestionar.
“L’indult no resol el problema”
Romeva va ser destituït el 28 d’octubre del 2017 pel govern espanyol en aplicació del famós article 155 de la Constitució espanyola. El 14 d’octubre, el Tribunal Suprem el va condemnar, junt amb els altres membres del govern legítim que van ser jutjats, a 12 anys de presó pel delicte de sedició. Havia entrat en política amb ICV, partit pel qual va ser escollit eurodiputat (2004-2014) abans de liderar la llista de Junts pel Sí i esdevenir diputat per ERC el 2017, prèviament al seu ingrés a la presó.
Està oficialment retirat de la vida política?
No puc tenir absolutament cap rol institucional, però des d’una vessant de sumar, de participar, d’empènyer com fa en el món casteller el que es coneix com el primeres mans, que és el que aguanta el tronc, tot el que pugui fer ho faré.
Des d’un punt de vista polític, l’indult resol alguna cosa?
D’entrada, malgrat el que digui algú, no el van concedir a canvi d’alguna cosa. L’indult és absolutament parcial i reversible, com la gent ja sap, i no resol res. Tenim una inhabilitació absoluta fins al 2030. Quina solució és aquesta? Nosaltres sempre direm el mateix: la solució és l’amnistia i l’autodeterminació. L’indult és una correcció que fa l’executiu d’un fet que reconeix que era una aberració, que és fer pagar amb presó l’exercici de drets fonamentals. Hi ha molta altra gent, més de tres mil persones, que tenen causes pendents per aquest fet. El problema segueix sobre la taula. No hi ha hagut cap solució estructural.
Deu confiar que algun tribunal europeu, sobretot el de Drets Humans, tombi finalment la sentència de Marchena i el Suprem.
Estic convençut que hi haurà un correctiu. De fet, ja en tenim alguns exemples i en el nostre cas també passarà. Aquests casos són factors que també van incentivar l’indult. Quan algú veu no com funciona la justícia europea sinó en altres estats, o sigui en el seu conjunt, troba una diferència abismal entre un lloc i l’altre. Com que el problema el tenim a l’Estat, el que hem de fer és posar-ho en evidència. No és un problema d’Espanya com a país o com a societat, sinó d’un estat que té unes estructures que no s’han alliberat encara de l’herència franquista i que estan absolutament condicionades per aquesta pàtina que encara avui predomina en els llocs que sabem: la fiscalia, la judicatura, molts àmbits de l’espai judicial, de l’executiu i el legislatiu.
Ja fora de la presó, li agradaria reprendre l’activitat d’activista?
Ara prioritzo molt la meva condició de pare i de parella, perquè després d’aquests anys ara tinc dos fills que ja són adolescents i que reclamen molt la meva atenció. Em sembla que és just i és legítim, i segur que la gent entén que en aquests moments prioritzem aquest espai personal. Però això no em fa renunciar ni un gram al meu compromís polític i social.
L’últim combat que tenim sobre la taula és el de la llengua. No sé si ho considera un ‘déjà-vu’?
Sempre explico que una de les raons per les quals vaig abraçar clarament la causa independentista va ser quan vaig comprovar al Parlament Europeu que una cosa tan fàcil, tan evident, tan necessària com era l’ús del català a la cambra, no passava simplement perquè l’Estat espanyol, llavors amb Zapatero de president, no ho volia. No perquè fos impossible, no perquè fos il·legal, no perquè fos car, sinó simplement perquè no ho volia. Era una qüestió de principis: “No ho volem i com que no volem això, doncs ho prohibim.” En el tema de la llengua passa exactament això: en comptes d’entendre que hauria de ser justament un element d’integració, es busca la mentida. Les polítiques d’immersió han donat bons resultats, però es continua convertint aquest tema en una arma llancívola amb una demagògia i un límit de mentides estructurals que qüestiona la major. Entre tots els motius que tenim per voler ser un estat i tenir un estat a favor, un dels més importants és el tema lingüístic. Si tinguéssim un estat a favor, la llengua no seria un problema com ho és ara per a alguns que volen aprofitar l’Estat per perseguir-la.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.