Abans que es popularitzés el nom de la Roja, la selecció espanyola anava associada al concepte de furia. El terme va néixer el 1920, arran de l’estrena internacional d’un combinat espanyol, un fet que es va produir als Jocs Olímpics d’Anvers (Bèlgica). L’equip espanyol va aconseguir la medalla de plata, però també es va guanyar a pols un munt de qualificatius negatius per la premsa estrangera pel seu joc agressiu i matusser. El punt culminant d’aquest joc es va produir en el partit de semifinals, que el va enfrontar a Suècia. El matx es va convertir en una competició de boxa més que no pas de futbol, fins al punt que alguns jugadors van haver de sortir del camp en llitera. L’acció més conflictiva del partit es va produir arran del primer gol espanyol, quan un jugador anomenat Belauste va rematar amb el cap una centrada mentre cridava: “!A mi l’escamot [...] que els arrossego a tots!” El jugador va seguir fil per randa la seva proclama i va entrar a la porteria emportant-se tot el que va trobar pel seu camí, ja fos la pilota o diversos jugadors de l’equip contrari. L’àrbitre, però, no es va immutar i va donar el gol per bo.

La premsa estrangera, sorpresa per l’agressivitat espanyola, va parlar ben aviat de la seva “fúria”. El primer mitjà que va fer-lo servir va ser el francès L’Auto, que va titular l’estrena espanyola amb un títol ben contundent: “Dinamarca, derrotada per la fúria espanyola”. El nom va quallar, sobretot en aquells països que tenien comptes pendents amb la corona espanyola, com ara els Països Baixos o Bèlgica. Per aquests, el joc agressiu dels espanyols no era només una “tàctica” esportiva, sinó una constant en la història d’Espanya, tal com s’havia posat de manifest amb el saqueig d’Anvers per part dels terços espanyols el 1576, una acció coneguda amb el nom de “Furie espagnole” en francès o “Spaanse Furie” en holandès. El record de la brutalitat del duc d’Alba estava ben arrelada en l’imaginari col·lectiu dels belgues, fins al punt que encara el 1876, tres-cents anys després dels fets, els veïns de Gant sortien en processó pels carrers de la ciutat amb alguns quadres al·legòrics de la massacre, un dels quals es titulava, precisament, La fúria espanyola. Es tractava, tal com ha remarcat l’historiador Alejandro Quiroga, d’una adaptació moderna de la Llegenda Negra, una forma de passar comptes, a través de l’esport, d’alguns deutes del passat.

Paradoxalment, allò que a l’estranger era vist com un aspecte negatiu, a Espanya es va interpretar a l’inrevés. El 1921, arran d’un partit amistós entre les seleccions espanyola i belga, la premsa de Madrid posava en valor “la fúria espanyola”, que havia permès doblegar la “tècnica de combinació i rapidesa” dels belgues. L’any següent, un altre periodista destacava la victòria espanyola contra França com una mostra de la “fúria espanyola”; i ho interpretava com “una font inesgotable de les virtuts de la nostra raça”. El terme es va popularitzar definitivament el 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, quan el periodista Juan Alberto Martín Fernández (àlies Juan Deportista) va publicar un llibre que es convertiria en un èxit de vendes i que es titulava, com ens podem imaginar, La furia española. En el llibre es defensava que la “furia” era l’expressió esportiva d’un tret racial.