Hi ha un pensament força estès que qui marca gols en la Serie A és capaç de marcar-ne en qualsevol indret del planeta. I Edin Dzeko (Sarajevo, Bòsnia i Hercegovina, 1986) se n’està fent un tip, de perforar porteries arreu. És cert que les seves credencials no són noves, que ja es va fer un tip de marcar tant en la Premier League com en la Bundesliga, però quan va aterrar a Roma l’estiu del 2016 ho va fer amb una etiqueta difícil d’extirpar: la de davanter díscol, fred, incapaç de palpitar en el joc. “Que no corro? Que no lluito? Puc assegurar que tinc més ganes de guanyar que qualsevol persona de la tribuna o que mira el partit per la televisió”, ha remugat en una entrevista recent amb el diari The Guardian el bosnià, a qui Itàlia ha canviat el temperament.

Patidor des del bressol, des d’una infància dura en què va haver de sobreviure al setge de Sarajevo en un pis d’una sola habitació amb dotze membres de la seva família, des dels sis anys fins als deu, Dzeko semblava viure amb els sentiments continguts. No li agrada parlar de la guerra dels Balcans, com tampoc necessitava transmetre una passió desaforada durant els partits per tenir una mitjana de gols més que acceptable. A Roma, però, no hi ha futbol sense passió. I a Dzeko no li ha quedat més remei que contagiar-se dels decibels futbolístics d’una ciutat que ara l’adora. Una relació recíproca en què Luciano Spalletti va tenir gran part de culpa. I a tots els nivells. “Amb ell vaig aprendre molts dels moviments que ha de fer un davanter”, ha reconegut el bosnià, capaç de continuar progressant tocada la trentena. “Ara es creu que és un davanter dels millors, Itàlia l’ha fet millorar, i per mi és el davanter perfecte”, va proclamar l’ara tècnic de l’Inter, que amb la seva marxa l’estiu passat va deixar orfe Dzeko.

“Al principi estava trist, però Monchi va portar bons futbolistes i ara torno a ser feliç”, ha confirmat el punta balcànic, que amb Eusebio di Francesco ha tornat a ser un ingredient picant per a la Roma, demolidor en la lliga, recuperat emocionalment després d’estar a prop de fitxar pel Chelsea durant el mercat d’hivern, i místic en la gesta de la Roma a Europa. Va ser l’autor del gol que va noquejar el Xakhtar Donetsk a vuitens i va cruspir-se Piqué i Umtiti en una actuació plena de passió i de força en la tornada a l’Olímpic de Roma. Tot el que se li havia retret al llarg de la seva carrera va ser soterrat en 90 minuts que ja són història del futbol: negra per al Barça i daurada per a una Roma que torna a tenir el cor aguantant-se per un fil després del 5-2 a Anfield, esclava d’un nou miracle que li permeti trepitjar una final de Champions 32 anys després.

A Roma ja ningú renuncia a continuar somiant. “El fet que sigui difícil no vol dir que sigui impossible. Improbable significa simplement que pot passar. Jo hi crec.” El missatge penjava del vestidor de la Roma dissabte passat. I és cert que diuen que un llamp no cau dues vegades al mateix lloc, però després de tombar el Barça, no hi ha gesta impossible. I més si Dzeko somriu. Més que mai, la Roma tornarà a necessitar un partit perfecte, assecar el brollador ofensiu del Liverpool i gaudir de l’encert del bosnià, un optimista del gol des que va trepitjar Itàlia.