“He presenciat el millor partit de Champions League que li he vist fer al Bayern en els últims cinc anys. Hem tingut el Real Madrid, el número u del rànquing de la UEFA, a un pas de l’abisme però no l’hi hem pogut enviar.” Ni el millor Bayern, segons les paraules del Karl-Heinz Rummenigge, el president de la junta directiva del club bavarès, va poder amb el Madrid de Zinedine Zidane. Orientat pel preparador francès, que va agafar les regnes de l’equip el 4 de gener del 2016, el conjunt blanc disputarà la seva tercera final de la lliga de campions de manera consecutiva, la quarta en cinc anys per al club, i pot engrandir, si es proclama campió, una fita mai aconseguida per ningú des que la competició va ser rebatejada fa un quart de segle. Tot i això, tot i l’autoritat de la gesta, la controvèrsia plana sobre ella. Zidane té penjada l’etiqueta d’entrenador amb sort, amb flor, que se’n diu popularment, i després del camí que ha protagonitzat per arribar a aquesta final de Kíev, sembla que li costarà treure-se-la.

I és que sobretot en aquesta última semifinal contra el Bayern, l’atzar ha somrigut al seu equip. Ja en l’anada, a Munic, els madridistes van obtenir una victòria (1-2) gairebé miraculosa, pel que van oferir un i altre equip –“podíem haver guanyat 7-2”, va dir Kimmich–, i en la tornada, dimarts al Santiago Bernabéu, la història es va repetir (2-2) i a l’equip de Zidane tot li va anar de cara: el desencert del rival –que va fallar molt davant de porteria i va regalar un gol amb una calamitosa errada del seu porter–, l’encert propi –va ser molt efectiu– i l’arbitratge –Cuneyt Çakir no va assenyalar dues possibles penes màximes, una d’elles molt clara per mans a l’àrea blanca de Marcelo. Amb això, als bavaresos els va costar encaixar la derrota: “Hem jugat realment bé. Hem estat superiors, els hem dominat i hem tingut la sensació de ser nosaltres els que jugàvem a casa. És una llàstima”, es lamentava, incrèdul, Hasan Salihamidzic, el director esportiu del club. “No ha estat suficient, tot i haver mostrat les debilitats del Madrid i haver posat el nostre segell en els dos partits”, va opinar el capità Thomas Müller. “Hem fet un matx excel·lent. Crec que en els dos partits hem estat el millor equip, però com acostuma a passar en el futbol, els detalls han estat decisius”, va cloure resignat Jupp Heynckes.

Uns detalls, als quals es referia el veterà preparador alemany, que sempre fan costat a Zidane, guanyador de les darreres dues Champions. En l’orelluda del 2016, va tenir un camí planer –Roma, Wolfsburg i City– fins a la final, on va imposar-se a l’Atlético a penals i amb una diana en fora de joc de Sergio Ramos que va fer parlar; la del curs passat, del 2017, també va tenir polèmica, sobretot per les errades arbitrals que el van beneficiar en l’eliminatòria de quarts contra el Bayern. “Ens han eliminat per l’àrbitre. Feia quaranta anys que no veia res similar”, va expressar aleshores Rummenigge, que aquest any no s’ha volgut referir al col·legiat.

Zidane, doncs, que no sap encara què és perdre una eliminatòria de lliga de campions, no en té prou d’haver-se desfet de, a més del Bayern, del PSG o la Juve, també favorits al títol, per deixar de ser considerat, sobretot, un preparador afortunat. En cap de les tres eliminatòries, el seu equip ha deixat la sensació d’haver estat superior i en totes hi ha hagut episodis per al debat com el penal de Lo Celso a Kroos o el de Benatia a Lucas Vázquez. A més, el patiment blanc ha estat una constant, en molts moments han semblat fora de la competició, però al final, tot li ha sortit bé, al francès, com acostuma a passar. De fet, els herois dimarts van ser Keylor Navas i Benzema, dos dels futbolistes més criticats per l’afició i entorn, que, tot sigui dit, pels qui Zizou ha apostat fermament. La realitat és que el Madrid defensarà de nou la corona de campió europeu i buscarà la tretzena, que podria ser la tercera de Zidane, per a molts, l’entrenador amb flor.