Karius entrega la final
El porter del Liverpool regala dos gols al Real Madrid, que obté la seva 13a Champions
El gal·lès, amb dues dianes, reivindica la seva figura en una final marcada per la lesió de Mohamed Salah
REAL MADRID 3 LIVERPOOL 1
LIVERPOOL:Karius, Alexander-Arnold, Lovren, Van Dijk, Robertson, Henderson, Milner (Emre Can, 83’), Wijnaldum, Salah (Lallana, 29’), Sadio Mané i Firmino. REAL MADRID:Keylor Navas, Carvajal (Nacho, 37’), Sergio Ramos, Varane, Marcelo, Casemiro, Kroos, Modric, Isco (Bale, 61’), Ronaldo i Benzemá (Marco Asensio, 89’). GOLS:1-0 (51’) Benzemá. 1-1 (55’) Sadio Mané. 2-1 (64’) Bale. 3-1 (83’) Bale.ÀRBITRE:Milorad Mazic (serbi). Targeta groga a Sadio Mané.El Real Madrid es queda a viure a l’olimp d’Europa. D’esquena ampla, experimentat i d’un equilibri emocional inqüestionable, va aixecar la seva 13a copa d’Europa sobre la gespa de l’Olímpic de Kíev per quedar en la memòria com un equip d’època. Ningú havia conquerit fins ahir tres orelludes consecutives des del canvi de format, i ara els blancs reescriuen una història que ells mateixos van començar en l’era de Di Stéfano i que només el Bayern dels setanta i l’Ajax de Cruyff van poder sostenir. Ajudat per una actuació esperpèntica del porter del Liverpool Loris Karius i il·luminat per l’encert d’un Gareth Bale que va deixar una estampa històrica amb una xilena de museu, que quedarà en la memòria madridista al costat de la volea de Zinedine Zidane a Hampden Park el 2002, el Madrid torna a regnar. Un govern que du el segell del seu entrenador, que, amb 33 partits dirigits en la Champions, ha estat capaç d’aixecar 3 vegades la copa. En 2 anys i mig, Zidane és història de les banquetes, igualant Bob Paisley i Carlo Ancelotti com els únics entrenadors amb tres estrelles al pit. La flor del marsellès és perenne.
Davant l’evidència d’un Liverpool amb la silueta definida, sense més direcció que la que marca el seu trident, la tarda de Kíev va esperar pacient el camí escollit per Zizou, enguany més versàtil que mai: si protegiria els flancs, davant l’amenaça de Salah i Mané, o si obviaria les amenaces del Liverpool i marcaria la seva pròpia pauta amb un onze més habitual, menys condicionat pel rival, amb Isco reforçant l’aposta pel govern del joc i Benzemá com a complement de Ronaldo.
I davant la disjuntiva, el marsellès es va decantar per seguir pel sender que l’havia conduït fins a Kíev, mantenint Bale fora de l’onze i, dotze mesos després, repetint l’aposta que el va fer campió a Cardiff. Davant el vertigen red, Zizou va apuntar al control.
I les primeres fuetades del partit van transcórrer per la lògica dels seus entrenadors, amb un Liverpool pressionant alt, empenyent i intentant posar el partit en una coctelera amb la mateixa convicció amb què el Madrid lluitava per espolsar-se l’ímpetu red allargant els seus atacs, intentant trobar Isco entre línies i enfocant el partit des del repòs. Com si el Liverpool volgués guanyar la final en 10 minuts a un Madrid més experimentat, sabedor dels tempos de les grans nits.
Però a la força, l’escenari obligaria el Liverpool a agafar-s’ho amb perspectiva. Sobretot quan, tocada la mitja hora, Mohamed Salah es va estirar sobre la gespa de l’Olimpiski amb llàgrimes als ulls, víctima d’una disputa amb Sergio Ramos i confirmant els pitjors presagis, que els de vermell haurien de jugar com a mínim una hora sense una de les seves tres potes. Sense el pilar mestre, el futbolista dels 32 gols en Premier, de la velocitat endimoniada, l’home que havia d’atemptar contra l’esquena de Marcelo. De sobte, la final ja feia pujada per als futbolistes de Klopp, que encara que també van assistir al plor desconsolat de Carvajal minuts després (ja va haver de marxar lesionat de la final de Milà el 2010) van haver de jugar des d’aleshores amb el gest canviat, incapaços de pressionar amb el mateix vigor, orfes de l’esperit revel de l’extrem egipci i encongits davant un Madrid que va acabar el primer acte amb un mig somriure i havent avisat amb un gol anul·lat per fora de joc a Benzemá i un xut desviat de l’ariet francès, sempre predisposat a comparèixer entre línies, a teixir el futbol d’un Madrid amb un to similar al de l’Atlético en la final de l’Europa League, domesticant l’ímpetu inicial d’un rival inexpert i aprofitant les circumstàncies per anar decantant emocionalment i futbolísticament els esdeveniments.
I no per falta de caràcter del Liverpool, que va ser capaç d’oferir rèplica quan el partit li girava d’esquena, quan el Madrid començava a gravar el seu nom en l’orelluda només reprendre’s el joc, amb un xut al travesser d’Isco i el posterior gol de Benzemá en una acció còmica, en què el francès va interceptar una passada franca de Karius amb la mà dins l’àrea. El lionès, que ja havia penalitzat una acció esperpèntica d’Ulreich en la semifinal, va treure els colors d’un altre alemany, el porter del Liverpool, un dels punts baixos de l’equip de Klopp i que encara acabaria d’arrodonir una nit negra. Just aleshores, quan la tendència era nítidament blanca, el conjunt scouser va trobar arguments per somiar a la sortida d’un córner, en una acció treballada en què Lovren va despenjar una pilota de Milner perquè Sadio Mané fes esclatar la meitat vermella de l’Olimpiski.
Però mentre la baralla de Klopp estava marcada, a Zizou li quedava l’as a la màniga. La carta d’un Bale absent durant fases de la temporada, però que va comparèixer puntual per rebaixar el fragor red i pintar un quadre que quedarà per a la posteritat en l’ideari madridista connectant una xilena somiada, en el dia i l’hora anhelats, per desfullar una margarida que va acabar d’estripar Karius, incapaç de bloquejar un xut llunyà novament de Bale, completant una de les actuacions més deficients de la història de les finals, just el dia en què el Madrid es va confirmar com la primera dinastia del futbol modern a Europa.
ELS VESTIDORS
Ronaldo, enigmàtic amb el seu futur
Cristiano Ronaldo va descafeïnar les celebracions sobre el terreny de joc de Kíev amb unes declaracions a beIN Sports que van deixar en suspens el seu futur al conjunt blanc. “Ha estat bonic jugar al Real Madrid”, va dir el portuguès, que, reinterrogat pel periodista, no va esvair del tot el dubte: “En els pròxims dies donaré una resposta als aficionats.” “Són coses d’ell i que se li han de preguntar a ell. Jo crec que ha estat feliç, és feliç i seguirà sent feliç aquí”, va dir després Florentino Pérez. De fet, Ronaldo té contracte amb el club blanc fins al 2021.
Notícies
Dilluns,25 novembre 2024