“No soc aquí per fer una revolució, però sí una evolució.” I, de moment, les paraules de Julen Lopetegui el dia de la seva presentació concorden amb els fets. La seva missió era recuperar l’espurna sense apartar-se del camí. Modificar una herència monstruosa sense deformar-la, i donar un horitzó estimulant a la selecció espanyola després de la seva era daurada. I, encara en espera dels resultats, el basc ja ha acreditat que el seu pla de ruta era real, que després d’estavellar-se a Brasil (2014) i a França (2016), era possible recuperar el rumb sense estridències i retornar el joc de toc i associació per embarcar-se en la disputa mundialista en un grup B en què Portugal, de tonalitats força més grises en la forma, exhibirà la seva etiqueta de campió d’Europa i en què tant l’Iran com el Marroc es presenten com dues seleccions molt ben calibrades per Carlos Queiroz i per Hervé Renard, dos esculls molt més perillosos del que diu la lògica de l’aficionat. “Ens ha tocat el grup més difícil de tots”, va admetre Lopetegui, que, en un moment complicat, ha caigut com aigua beneïda a Las Rozas posant tot el coneixement adquirit durant la seva etapa formativa (sub-19 i sub-21) al servei d’una transició dolça, en què la pèrdua dels Xavi Hernández, Xavi Alonso i David Villa està sent sufocada de mica en mica pels Saúl Ñíguez, Isco, Thiago o Marco Asensio. “Ho està fent perfecte i tots veiem la possibilitat que Espanya pugui fer un bon mundial. No podem tenir cap queixa, ni a nivell de resultat, ni a nivell de joc”, ha opinat fins i tot Vicente del Bosque.

Classificada de manera immaculada en un grup en què també hi havia Itàlia, la roja ha deixat estones de futbol que han recordat la seva millor versió –contra rivals com l’azzurra, l’Argentina o Alemanya– i només queda per confirmar si a la seva bona gestió dels partits i d’un govern innegociable de la possessió de la pilota, sabrà afegir-hi el picant necessari a les àrees, on Lopetegui té la difícil tasca d’escollir quin és el seu millor perfil: si mantenir la fe en un Diego Costa que no acaba d’harmonitzar amb l’entorn, o jugar-se-la per opcions menys mediàtiques com les de Rodrigo Moreno o Iago Aspas.

Li queden pocs dies ja, al basc, per acabar de perfilar detalls i afrontar una estrena trepidant contra una Portugal que Espanya ja va patir de valent per derrotar el 2010 a Sud-àfrica i que ara trepitja Rússia alliberada de la responsabilitat històrica d’aconseguir un títol amb l’èxit en l’Eurocopa encara calent, i que manté l’esquelet dels últims anys (Rui Patricio-Pepe-William Carvalho-Cristiano Ronaldo) amb alguns condiments nous, com el creixement de Bernardo Silva, la interessant aparició de Bruno Fernandes o, per fi, el naixement d’un davanter centre que generi certa unanimitat com André Silva, que ha de ser el millor soci de Cristiano Ronaldo en un 4-4-2 de Fernando Santos que promet estabilitat.