En cerca de la redempció
El Brasil, encara amb el dolorós 7-1 contra Alemanya al cap, no hauria de patir per liderar un grup en què la sòlida Suïssa parteix com a favorita per ser segona
Costa Rica, amb el mateix bloc que va sorprendre fa quatre anys, i Sèrbia, farcida de cares noves, tenen arguments suficients, però, per plantar cara als helvètics
Han passat gairebé quatre anys, però al Brasil ningú ha pogut oblidar encara el 7-1 que els va endossar Alemanya en les semifinals del passat mundial, a Belo Horizonte, en la que va ser considerada la derrota més dolorosa de la història de la canarinha després del Maracanaço del 1950. Per això, i malgrat ser una de les fermes candidates al títol, el Brasil de Tite arriba a Rússia amb els peus a terra, conscient que una mala tarda pot engegar a rodar les bones sensacions acumulades els darrers dos anys, en què cap selecció l’ha pogut vèncer en partit oficial. I és que aquest Brasil ho té tot per tornar a regnar al planeta futbol, amb un equip que recorda per estil els que es van endur els mundials del 1994 i del 2002, sòlid al darrere, rocós al centre del camp i màgic i resolutiu al davant. Tot i la baixa de darrera hora d’Alves, que serà substituït per Danilo, la defensa del Brasil segueix sent tota una garantia, amb Alisson sota pals, Thiago Silva i Marquinhos en l’eix –amb Miranda com a tercer home– i Marcelo per la banda esquerra. Al davant, a Tite li agrada jugar amb tres migcampistes més físics que tècnics, i amb arribada, com són Casemiro, Paulinho i Fernandinho, els guardaespatlles perfectes per a Coutinho i Neymar, els grans talents d’aquest Brasil. L’extrem del PSG, de fet, aterra a Rússia amb l’oportunitat d’erigir-se en el nou rei del futbol mundial i amb l’espina del 2014, quan una dura entrada del colombià Zúñiga, en els quarts de final, el va deixar fora del torneig. I per acabar-ho d’adobar, aquest Brasil es presenta al mundial amb un davanter amb cara i ulls, Gabriel Jesús, un fet que feia massa temps que no succeïa. Amb només 21 anys, el citizen ja ha demostrat ser un dels millors atacants del món, una arma afegida per a un Brasil que ho té tot per llepar-se les ferides de Belo Horizonte de la millor manera possible.
Serà divertit
Amb el Brasil com a gran favorita per passar als vuitens com a primera de grup, l’altra plaça s’intueix força igualada, tot i que aparentment Suïssa està una mica per sobre de Costa Rica i de Sèrbia. No en va, la selecció helvètica, que només ha perdut un partit en els darrers dos anys, fa temps que està formada pel mateix grup de jugadors, fet que li ha reportat una solidesa molt destacable. L’equip de Petkovic, liderat pel nucli dur de la Suïssa que el 2009 es va fer adjudicar el mundial sub-17 –Xhaka, Ricardo Rodríguez i Seferovic– i amb Shaqiri com a gran estrella, combina a la perfecció la veterania dels Lichtsteiner, Behrami, Sommer i Džemaili amb la joventut de grans figures emergents com són Akanji, Zakaria o Embolo. Tot plegat, i malgrat patir a vegades en excés per veure porteria, fan que Suïssa parteixi com a principal candidata per acompanyar el Brasil als vuitens, tot i que per assolir-ho abans haurà de superar dos ossos.
El primer serà Costa Rica, una de les grans revelacions del passat mundial, i que es presenta a Rússia pràcticament amb el mateix equip que va enlluernar al Brasil. Amb Keylor Navas i Bryan Ruiz com a grans estrelles, el conjunt ara dirigit per Óscar Ramírez segueix basant el seu èxit en la solidesa tàctica, aprofitant la bona entesa existent entre Giancarlo González, Duarte i Acosta en l’eix, amb Gamboa i Oviedo en els carrils. El problema, és clar, és que els ticos ja han perdut l’efecte sorpresa de fa quatre anys, un inconvenient al qual cal afegir la manca de creativitat en el centre del camp i de pólvora al davant, la qual cosa els obliga a dependre massa de l’irregular Bryan Ruiz.
És per això que Sèrbia, la quarta component del grup, arriba a Rússia amb esperances de superar la fase de grups, i això que no disputa un gran torneig des del 2010, en què va ser eliminada d’entrada. En aquests vuit anys de sequera absoluta, però, Sèrbia ha anat rejovenint l’equip, fins a configurar un bloc que, sense aixecar gaire la veu, va assolir amb brillantor el bitllet per a Rússia, quedant davant d’Irlanda i de Gal·les. Com en el cas de Suïssa, Sèrbia ha sabut combinar la veterania dels Stojkovic, Ivanovic, Kolarov i Tosic amb la saba nova aportada per alguns dels herois que al 2015 van vèncer el mundial sub-20, amb Milinkovic-Savic al capdavant. El jugador del Lazio, de fet, forma part del centre del camp serbi, la seva millor línia, en què destaquen Milivojevic, Tadic i, sobretot, Matic. Amb bons arguments futbolístics per fer un bon paper, el principal problema de Sèrbia cal situar-lo als despatxos, com ho demostra el fet que després d’assolir el passi per al mundial la federació decidís destituir Slavoljub Muslin, el tècnic que havia dirigit l’equip acusat, entre d’altres motius, de no fer jugar Milinkovic-Savic. El lloc va ser per a un dels seus ajudants, Mladen Krstajic, un entrenador inexpert i, per tant, tot un meló per obrir, un canvi de rumb que a Sèrbia esperen que no afecti el bon funcionament d’un equip cada vegada més sòlid.
EQUILIBRI
El Brasil és un equip sòlid i físic al darrere i màgic al davant, amb Neymar de líderENCORBATADA
Costa Rica depèn massa de les aturades de Navas i de la clarividència de Bryan RuizSèrbia i la travessia del desert
Una victòria i cinc derrotes en dues participacions. Aquest és el tristíssim bagatge de Sèrbia en els grans tornejos en els darrers 18 anys, en què s’ha quedat fora de dos mundials (Corea i Japó i Brasil) i de quatre Eurocopes. És per això que a Sèrbia s’han pres la cita de Rússia com una excel·lent oportunitat per tornar a treure el cap, i més després de la seva gran fase de classificació. I l’esperança és que en la selecció ja comencen a despuntar alguns dels joves talents que el 2015 van aconseguir el mundial sub-20, com el grup que el 1987, sota la bandera de Iugoslàvia, va guanyar el mundial sub-21, per després, a Itàlia 90, arribar fins als quarts de final, en què la va eliminar l’Argentina de Maradona, i en els penals.