Ancorada en un passat gloriós massa llunyà en el temps, Anglaterra sap que el camí no serà fàcil. Superat el mig segle d’aquella primera i única final vençuda a Alemanya gràcies al gol fantasma de Geoff Hurst, el combinat anglès no ha deixat d’acumular frustracions en les grans cites. L’última, amb l’eliminació en mans d’Islàndia en els vuitens de final de la passada Eurocopa.

Una patacada que acabaria dibuixant un període d’inestabilitat en la direcció tècnica de la banqueta dels tres lleons, primer amb l’adeu de Roy Hodgson i posteriorment amb el cessament del seu relleu, un Sam Allardyce que tan sols duraria dos mesos en el càrrec després de veure’s relacionat amb el cobrament de comissions il·legals en el fitxatge de futbolistes. Davant d’aquest panorama, la FA va prendre la decisió de posar al capdavant de les operacions Gareth Southgate.

Amb l’experiència i la base adquirida en els seus tres anys dirigint la sub-21, el que inicialment va ser una aposta provisional es va acabar convertint en l’arquitecte encarregat de donar l’impuls a un combinat que, sota la seva direcció, s’ha mostrat molt sòlid al llarg de la fase de classificació. “És un grup jove, amb equilibri en termes d’experiència i de caràcter. Podria asseure’m aquí i dir que arribarem a una eliminatòria o una altra, però això no significa res perquè hem de seguir millorant com a equip”, etzibava Southgate poc després d’anunciar la llista de 23 futbolistes.

Una convocatòria tremendament simptomàtica i revolucionària, si tenim en compte que tan sols cinc futbolistes –Cahill, Welbeck, Jones, Sterling i Henderson– repeteixen respecte dels presents en el mundial del Brasil. Un futur, doncs, forjat a partir de l’aposta ferma per la joventut.