Quan el Brasil passava el tràngol més dur de la seva història ara fa quatre anys, encaixant el 7-1 contra Alemanya, Gabriel Jesus degustava els seus darrers dies amb l’equip sub-20 del Palmeiras. Quan França queia, víctima d’un gol de Hummels a quarts de final d’aquell mateix mundial, Kylian Mbappé encara no havia estat convocat amb la selecció sub-17. I quan Espanya naufragava sobre la gespa del Maracanã, Marco Asensio tot just acabava d’alternar participacions entre el filial del Mallorca a tercera i el primer equip a segona. Tan sols han passat tres estius des d’aleshores, però per a alguns avança ràpid i Rússia es planteja ja com un escenari real per a tots ells, per a una fornada d’escollits que treuen el cap en la gran escena per primera vegada.

En aquest lapse, Gabriel Jesus ha estat campió del Brasil amb el verdão i, de ser un 10 en edat sub-20, ha acabat esgarrapant la sagrada samarreta número 9 del Brasil. Mbappé ha tingut una irrupció meteòrica amb la samarreta del Mònaco, enlluernant Europa en la Champions. I Asensio té ja dues orelludes en el seu palmarès. Tots tres han viscut traspassos a clubs de primeríssima fila d’Europa. Alguns de desorbitats, com el d’Mbappé al PSG per 180 milions d’euros. La pressió de representar milions de somnis recau sobre les seves espatlles quan amb prou feines han abandonat la innocència, però el seu talent els ajuda a conviure amb el vertigen amb una naturalitat evident i a encapçalar un futur que també es presenta a Rússia durant el torneig.

Mbappé és la bandera d’una França que no deixa de proporcionar futbolistes i que ha permès a Deschamps retocar les línies mestres de la subcampiona d’Europa fa dos anys, amb la inserció en diverses línies de futbolistes que tot just truquen a la porta de l’Olimp, com Benjamin Pavard o Lucas Hernández en la rereguarda i Ousmane Dembélé com a acompanyant d’Mbappé en atac.

Els francesos, amb la seva immensa diàspora africana, són capaços fins i tot d’abastir seleccions de les antigues colònies, com ja passa fa anys amb el Marroc, que ara suma el talentós Amine Harit, format fins a la categoria sub-21 amb els bleus i reclutat per Hervé Renard per als lleons del desert. O amb el Senegal, que ara suma l’irreverent M’Baye Niang, que tot i els seus 24 anys, jugarà el seu primer mundial amb els lleons de Teranga en una generació precoç en què destaquen també el català Keita Baldé, l’explosiu Ismaïla Sarr o el prometedor porter Alfred Gomis, enguany a la SPAL d’Itàlia.

Però si algú pot presumir de precocitat, és el país més poblat de l’Àfrica, Nigèria, que durà fins a Rússia el combinat més jove de tots, amb una mitjana de 25,9 anys, amb l’incipient porter del Dépor Francis Uzoho, els migcampistes Etebo i Ndidi, i sobretot els atacants Alex Iwobi i Kelechi Iheanacho, que intentaran demostrar el potencial que no acaben d’exhibir en la Premier League defensant la samarreta de les superàligues, sempre acostumades a viatjar amb sang jove als mundials.