Quan el Bra­sil pas­sava el tràngol més dur de la seva història ara fa qua­tre anys, encai­xant el 7-1 con­tra Ale­ma­nya, Gabriel Jesus degus­tava els seus dar­rers dies amb l’equip sub-20 del Pal­mei­ras. Quan França queia, víctima d’un gol de Hum­mels a quarts de final d’aquell mateix mun­dial, Kylian Mbappé encara no havia estat con­vo­cat amb la selecció sub-17. I quan Espa­nya nau­fra­gava sobre la gespa del Mara­canã, Marco Asen­sio tot just aca­bava d’alter­nar par­ti­ci­pa­ci­ons entre el filial del Mallorca a ter­cera i el pri­mer equip a segona. Tan sols han pas­sat tres estius des d’ales­ho­res, però per a alguns avança ràpid i Rússia es plan­teja ja com un esce­nari real per a tots ells, per a una for­nada d’esco­llits que tre­uen el cap en la gran escena per pri­mera vegada.

En aquest lapse, Gabriel Jesus ha estat campió del Bra­sil amb el verdão i, de ser un 10 en edat sub-20, ha aca­bat esgar­ra­pant la sagrada samar­reta número 9 del Bra­sil. Mbappé ha tin­gut una irrupció meteòrica amb la samar­reta del Mònaco, enllu­er­nant Europa en la Cham­pi­ons. I Asen­sio té ja dues ore­llu­des en el seu pal­marès. Tots tres han vis­cut tras­pas­sos a clubs de pri­meríssima fila d’Europa. Alguns de desor­bi­tats, com el d’Mbappé al PSG per 180 mili­ons d’euros. La pressió de repre­sen­tar mili­ons de som­nis recau sobre les seves espat­lles quan amb prou fei­nes han aban­do­nat la innocència, però el seu talent els ajuda a con­viure amb el ver­ti­gen amb una natu­ra­li­tat evi­dent i a encapçalar un futur que també es pre­senta a Rússia durant el tor­neig.

Mbappé és la ban­dera d’una França que no deixa de pro­por­ci­o­nar fut­bo­lis­tes i que ha permès a Desc­hamps reto­car les línies mes­tres de la sub­cam­pi­ona d’Europa fa dos anys, amb la inserció en diver­ses línies de fut­bo­lis­tes que tot just tru­quen a la porta de l’Olimp, com Ben­ja­min Pavard o Lucas Hernández en la rere­guarda i Ous­mane Dembélé com a acom­pa­nyant d’Mbappé en atac.

Els fran­ce­sos, amb la seva immensa diàspora afri­cana, són capaços fins i tot d’abas­tir selec­ci­ons de les anti­gues colònies, com ja passa fa anys amb el Mar­roc, que ara suma el talentós Amine Harit, for­mat fins a la cate­go­ria sub-21 amb els bleus i reclu­tat per Hervé Renard per als lle­ons del desert. O amb el Sene­gal, que ara suma l’irre­ve­rent M’Baye Niang, que tot i els seus 24 anys, jugarà el seu pri­mer mun­dial amb els lle­ons de Teranga en una gene­ració precoç en què des­ta­quen també el català Keita Baldé, l’explo­siu Ismaïla Sarr o el pro­me­te­dor por­ter Alfred Gomis, enguany a la SPAL d’Itàlia.

Però si algú pot pre­su­mir de pre­co­ci­tat, és el país més poblat de l’Àfrica, Nigèria, que durà fins a Rússia el com­bi­nat més jove de tots, amb una mit­jana de 25,9 anys, amb l’inci­pi­ent por­ter del Dépor Fran­cis Uzoho, els mig­cam­pis­tes Etebo i Ndidi, i sobre­tot els ata­cants Alex Iwobi i Kelechi Ihe­a­nacho, que inten­ta­ran demos­trar el poten­cial que no aca­ben d’exhi­bir en la Pre­mier Lea­gue defen­sant la samar­reta de les superàligues, sem­pre acos­tu­ma­des a viat­jar amb sang jove als mun­di­als.