Rússia es va proclamar campiona d’Europa sub-17 el 2013, donant pas a una generació que havia de garantir el relleu a una absoluta envellida i amb el mundial del 2018, el seu mundial, en un horitzó suficient. Avui, però, aquells nois tenen 22 anys i entre els 19 campions tan sols es reparteixen 270 presències en la lliga russa. Catorze de mitjana. I 81 les aglutina Golovin, l’estrella del CSKA, i l’únic de tots que ha arribat a l’absoluta en aquest lustre. Tot i estar assenyalats per un èxit en categories inferiors, la majoria d’ells han tingut dificultats per obrir-se lloc en la immensitat del país, i alguns fins i tot han hagut de marxar. Com el porter Mitryushkin, que després d’aturar tres penals en la tanda contra Itàlia només va gaudir de tres participacions amb el primer equip de l’Spartak abans de provar fortuna al Sion. Pel camí ha vist com el seu país nacionalitzava un brasiler per exercir de porter (Guilherme) i com Akinféiev continua sent el porter de la selecció per falta de competència.

“És estrany. I no només ha passat amb aquesta generació del 2013, a Rússia li està costant desenvolupar els seus joves. A Espanya, per exemple, hi ha una continuïtat. Aquí no”, analitza Víktor Onopko, exinternacional amb Rússia, i a qui li costa determinar quin és el problema concret pel qual la selecció arriba en hores baixes a la seva cita: sense una idea de joc definida ni un relleu generacional, més enllà d’alguna presència com les del mateix Golovin, els germans Mirantxuk o Zobnin. És cert que alguna lesió, com les de Vasin, Dzhikia o Kokorin, ha alterat les aspiracions del grup, però el problema és evident que va més enllà. “És una qüestió de tot. Durant l’URSS tot estava més ben organitzat, hi havia més escoles i millors entrenadors en la formació. Però no només en el futbol, en l’esport en general”, observa Onopko, que ha treballat recentment amb la federació i observa múltiples punts de millora. Des de la caiguda del teló d’acer i la desintegració de l’URSS, Rússia mai ha creuat la frontera de la fase de grups en un mundial i la silueta del futbolista rus també s’ha encasellat en la fama de mandrós, de conformista en un sistema que li costa estimular-lo. “És cert que hi ha alguna cosa d’això, però tampoc estic segur que només sigui una característica nostra. Hi ha nois que reben el seu primer sou i no senten l’obligació d’anar més enllà, de superar-se. Però això passa a tot arreu. Aquí hi ha d’haver una aliança cultural: dels pares, dels amics, dels clubs i de la federació, un compromís per desenvolupar el talent”, assenyala l’exjugador.