Els dubtes de Rússia
L’amfitriona afronta el seu mundial submergida en una crisi que va més enllà de la selecció absoluta
“A l’URSS tot estava més ben organitzat, l’esport en general”
Rússia es va proclamar campiona d’Europa sub-17 el 2013, donant pas a una generació que havia de garantir el relleu a una absoluta envellida i amb el mundial del 2018, el seu mundial, en un horitzó suficient. Avui, però, aquells nois tenen 22 anys i entre els 19 campions tan sols es reparteixen 270 presències en la lliga russa. Catorze de mitjana. I 81 les aglutina Golovin, l’estrella del CSKA, i l’únic de tots que ha arribat a l’absoluta en aquest lustre. Tot i estar assenyalats per un èxit en categories inferiors, la majoria d’ells han tingut dificultats per obrir-se lloc en la immensitat del país, i alguns fins i tot han hagut de marxar. Com el porter Mitryushkin, que després d’aturar tres penals en la tanda contra Itàlia només va gaudir de tres participacions amb el primer equip de l’Spartak abans de provar fortuna al Sion. Pel camí ha vist com el seu país nacionalitzava un brasiler per exercir de porter (Guilherme) i com Akinféiev continua sent el porter de la selecció per falta de competència.
“És estrany. I no només ha passat amb aquesta generació del 2013, a Rússia li està costant desenvolupar els seus joves. A Espanya, per exemple, hi ha una continuïtat. Aquí no”, analitza Víktor Onopko, exinternacional amb Rússia, i a qui li costa determinar quin és el problema concret pel qual la selecció arriba en hores baixes a la seva cita: sense una idea de joc definida ni un relleu generacional, més enllà d’alguna presència com les del mateix Golovin, els germans Mirantxuk o Zobnin. És cert que alguna lesió, com les de Vasin, Dzhikia o Kokorin, ha alterat les aspiracions del grup, però el problema és evident que va més enllà. “És una qüestió de tot. Durant l’URSS tot estava més ben organitzat, hi havia més escoles i millors entrenadors en la formació. Però no només en el futbol, en l’esport en general”, observa Onopko, que ha treballat recentment amb la federació i observa múltiples punts de millora. Des de la caiguda del teló d’acer i la desintegració de l’URSS, Rússia mai ha creuat la frontera de la fase de grups en un mundial i la silueta del futbolista rus també s’ha encasellat en la fama de mandrós, de conformista en un sistema que li costa estimular-lo. “És cert que hi ha alguna cosa d’això, però tampoc estic segur que només sigui una característica nostra. Hi ha nois que reben el seu primer sou i no senten l’obligació d’anar més enllà, de superar-se. Però això passa a tot arreu. Aquí hi ha d’haver una aliança cultural: dels pares, dels amics, dels clubs i de la federació, un compromís per desenvolupar el talent”, assenyala l’exjugador.
Fre als estrangers
Des de la lliga, ja hi ha hagut moviments per intentar potenciar el producte nacional. Hi ha un límit d’estrangers, en cada moment hi ha d’haver un mínim de cinc russos sobre el terreny de joc –“i volen imposar la presència d’un noi de menys de 21 anys”, diu Onopko–, però no hi ha unanimitat sobre si és una mesura fiable. “Els clubs fitxaven molts estrangers i no donaven l’oportunitat als joves. Són els clubs els que han de fer el primer pas, perquè a nosaltres ens demanaven que apostéssim pel talent, però no era tan senzill”, assegura Dick Advocaat, que va ser seleccionador entre el 2010 i el 2012. “El límit de jugadors de fora és una bona idea per solucionar els problemes de la federació”, opina Cor Pot, ajudant del tècnic holandès durant la seva estada al Zenit. Però Onopko, actualment al cos tècnic del CSKA, no hi combrega. “Els estrangers són importants per elevar la competitivitat del nostre futbol i el que seria interessant és que els joves poguessin competir amb els millors”, assevera el tècnic, que observa també amb recel l’arribada de seleccionadors de fora, com Hiddink (2006-2010), tot i el seu èxit en l’Eurocopa del 2008, el mateix Advocaat (2010-2012) o Capello (2012-2015). “Nosaltres ens encarregàvem exclusivament de l’absoluta, no estàvem connectats amb les categories inferiors”, reconeix Massimo Neri, aleshores preparador físic de Capello. “Sempre he pensat que en un país com el nostre és millor un seleccionador rus, que conegui el territori i la cultura”, diu Onopko.
Stanislav Txertxesov el coneix com pocs, el futbol rus, però des de la seva arribada el 2016 a la banqueta no ha fet més que arrufar el nas. Ha intentat modificar el full de ruta implementant un sistema de tres centrals i dos carrilers, al·legant que molts dels clubs de primera l’implementen, però ha arribat a les portes del mundial arrossegant l’ànima, encadenant set amistosos sense guanyar i, malgrat que el grup A convida a l’optimisme, amb l’Uruguai, Egipte i l’Aràbia Saudita, instal·lat en una crisi constant, amb l’Eurocopa del 2008 com un miratge difícil de repetir. “Em sembla que estem lluny de repetir alguna cosa igual”, conclou Onopko.
