El país més gran del planeta aixeca fronteres per deixar entrar la pilota. Sota la mirada de la inabastable Rússia, el futbol mundial es congrega per celebrar la 21a edició de la seva gran festa, d’un mundial que sempre torna, i que regala als predestinats a la glòria una nova oportunitat de transcendir les portes de l’Olimp. I per a Lionel Messi serà pràcticament la definitiva. Amb tres intents sobre la seva espatlla i les llàgrimes vessades sobre l’estadi de Maracanã encara humides, l’astre del Barça ho intentarà de nou, ara a l’altra punta del planeta, després d’haver desafiat les crítiques, la pressió d’un país inconformista i les comparacions amb Diego Armando Maradona a tots els racons del planeta. Des de la innocència d’Alemanya 2006, quan tot just havia trencat la closca, fins a l’estadi Luzhniki, on somia ser el proper 15 de juliol. Tot passant per una Sud-àfrica que li va negar la glòria el 2010 i un Rio de Janeiro que li va girar l’esquena quan quasi besava el trofeu més preuat el 2014, amb més de 100.000 argentins als carrers del santuari carioca. Leo ha tingut temps de perdre dues finals més de copa Amèrica, de tirar la tovallola i tornar a agafar-la, i d’intentar-ho una vegada més, qui sap si l’última, i liderar els somnis d’un país que transpira per l’albiceleste. “Sean eternos los laureles, que supimos conseguir”, comença l’himne argentí. I la mateixa eternitat busca ara el 10, que tocada la trentena, intentarà d’una vegada destruir les comparacions amb Maradona. I ho farà com de costum amarat per una angoixa tan argentina, amb una selecció que no rutlla, i que ha arribat fins a l’altra banda del teló d’acer agenollada, filla de tres seleccionadors diferents i d’una fase de classificació plena de penitències.

La debutant Islàndia, Croàcia i Nigèria són les tres primeres pedres en el camí albiceleste rumb a la copa que tothom anhela, i que el Brasil necessita. Si Messi du una llosa damunt l’equena, que l’acompanya des que era un nen, la canarinha té un punyal clavat al cor i que no el deixa respirar des del 8 de juliol del 2014, quan el Mineirão de Belo Horizonte es va convertir en el Maracanã del 1950 per protagonitzar una de les derrotes més doloroses de la història del futbol. Aquell dia 200 milions de brasilers van veure amb els ulls empantanats com Alemanya clavava un sòrdid 7-1 a la pentacampiona del món. Però al país de la superació, dels nens que es fan camí entre les faveles amb una pilota, la vida continua tot i les dificultats. I el Brasil s’ha aixecat del fang per convertir-se de nou en l’aspirant de tota la vida, amb cinc estrelles cosides al pit i la moral intacta, en part gràcies a les idees de Tite, que des de la seva arribada al càrrec ha sabut cosir les virtuts individuals per convertir la verdeamarelha en un equip robust, seriós sense la pilota, guerrer al mig del camp amb Casemiro i Paulinho i sense perdre la creativitat ofensiva que lidera Neymar Junior, a qui el futbol també ha posat barreres. Cicatrius ja cosides. Com ara el genoll de Juan Camilo Zúñiga tatuat a l’esquena que li va impedir completar la seva obra fa quatre anys o l’espetec al peu a principis de març que l’ha fet arribar amb el temps just a Rússia, per mirar als ulls la seva revenja i entrar definitivament en el club dels més grans: dels Pelé, Romãrio, Ronaldoi i companyia.