El trajecte del 10
Messi enceta el seu quart assalt a la competició més anhelada, la que l’ha de fer etern a l’altra banda de l’Atlàntic
El blaugrana ha passat de ser pràcticament un estranger quan va arribar a la selecció a exercir de líder en tots els àmbits
Deia Jorge Luis Borges que els peronistes “no són ni bons ni dolents, simplement són incorregibles”. I, com el corrent polític, sembla que la trajectòria de Messi vestit d’albiceleste està condemnada a recórrer un sender d’indefinició etern, en què les coses són com són, i no sempre concedeixen una explicació sintètica. Leo, a més, no disposa de l’elixir del populisme ni de la capacitat de seducció a través de la paraula que sí que tenia Perón i que també il·luminava Maradona. El seu missatge no s’escolta, només s’expressa a través d’una pilota, va directe al cor. Un llenguatge tan nítid com a vegades difícil d’interpretar. Sobretot en dies de derrota, de cicatrius que marquen una relació més que complicada entre el talent de Rosario i les seves arrels, entre un sentiment tan fort com dispers. “L’aficionat argentí no entén la figura de Leo a escala mundial. Només veu que no s’ha aixecat una copa, quan el mèrit del que ha fet en els últims anys és evident”, analitza l’exinternacional argentí Gustavo López.
Messi encetarà aquesta tarda a Moscou el seu quart intent de trencar el sostre de vidre que el separa de l’eternitat a l’altra banda de l’Atlàntic. De rubricar un trajecte que va des d’Alemanya fins a Rússia. Des del 2006 fins al 2018. Un camí futbolístic i personal. De vida. De derrotes fulminants, com la del 2014 al Maracanã. De llàgrimes vessades per una samarreta que per un moment va arribar a abandonar l’estiu del 2016, però que sempre torna. Com també deia Borges, “hi ha una dignitat en la derrota que amb prou feines correspon a la victòria”. I Messi conviu amb l’orgull de qui ha lluitat contra tot: contra una pressió desmesurada per guanyar, contra comparacions divines, contra un entorn aspre, contra una Associació del Futbol Argentí (AFA) que mai l’ha sabut envoltar i que ara malviu ofegada pels deutes, i contra la sospita de qui no sempre l’ha identificat com a patrimoni propi.
“Messi també ha viscut tempestes a Barcelona. Hi han passat tres directives; algun dirigent està empresonat, i el mateix club, condemnat judicialment per opacitat econòmica. Però fa la sensació que Leo ho afronta tot des d’una quotidianitat que a l’Argentina li ha costat tenir. Va començar sent pràcticament un estranger”, desgrana el prestigiós periodista argentí Ezequiel Fernández Moores, que ha seguit de prop l’evolució del 10 a través de més d’una dècada a l’albiceleste. “I ara el seu lideratge sí que està consolidat; el seu regnat, a més, va més enllà de la gespa”, continua. No com en el mundial d’Alemanya, on va aparèixer amb els cabells fins al clatell, esclau d’una postadolescència evident i amb dificultats per trobar l’escletxa en una selecció que, paradoxalment, estava ben construïda en espai i temps per José Néstor Pékerman, que, després d’una dècada cultivant les categories inferiors de la selecció argentina, dotant-la d’estructura i projecte, no va saber combinar un equip consolidat amb un element imprevisible com era Leo. “A més, aquella selecció estava plena de cacics. A Messi li va costar entrar-hi i diria que per a Pékerman també va ser incòmode”, afirma Fernández Moores.
L’albiceleste va caure en els quarts, en la tanda de penals contra l’amfitriona, i des d’aleshores el projecte de la selecció no ha tingut cap més argument que el fenomen Messi. Qualsevol resposta es busca sobre les espatlles del 10, i es descuida tot el que l’envolta. “És un problema estructural que ja fa anys que ens afecta i que no només té a veure amb la selecció, sinó també amb els clubs. Abans el futbol de base era el motor dels clubs: Argentinos Juniors, Boca, River, també Newell’s... Tot això ara va una mica a la deriva. Si no hi ha bones categories inferiors als clubs, no es poden potenciar les de les seleccions de base i, per inèrcia, l’absoluta se’n ressent”, assegura Gustavo López, mundialista al Japó i a Corea.
Un mirall insostenible
Des que va arribar al cim del futbol mundial, Messi ha hagut de combatre per culminar la seva gran obra envoltat d’una selecció que no ha tingut continuïtat, que rarament ha jugat com un equip i que ha tingut la imprevisibilitat com a bandera. Recepta de Diego Maradona en el mundial de Sud-àfrica, on a més la convivència amb la seva inevitable referència no va ser del tot fàcil. “Diego va demostrar solidaritat; tot i el seu divisme, tenia bona intenció. Estic segur que va voler ser afable amb Leo, però en algun moment, sense necessitat de barallar-se o insultar-se, els egos no van encaixar del tot”, afirma Fernández Moores, recordant la derrota dels argentins novament en els quarts contra Alemanya: “Crec que és el pitjor partit que he vist jugar a Messi amb la selecció.” Tot i la seva capacitat per remar contra corrent, i tot i haver comandat els dubtes del seu país fins a la final del 2014, a l’immens Maracanã novament va comparèixer la mannschaft, i aquesta vegada amb Mario Götze al capdavant, i va ensorrar la gran obra d’un Messi que, ara ja en la trentena i amb un currículum incontestable, continua exposat a debats que tenen més a veure amb el vigor que amb el futbol. “Messi no té lideratge, està jugant a Europa i no coneix tant la idiosincràsia argentina. No el veig putejar un company de manera sana”, ha manifestat recentment El Beto Alonso, llegenda del River Plate i campió del món amb l’Argentina el 1978, assenyalant l’eterna comparació amb el caràcter més extravertit de Maradona. “Hi ha líders i líders. I Leo n’és un en tota regla. Un no és líder pel fet de cridar o d’insultar. Hi ha líders silenciosos, líders des del vessant futbolístic, líders dins del vestidor, líders amb el braçal, sense el braçal... A Messi jo el considero un líder, però el que hem de fer a l’Argentina és deixar de criticar constantment l’actitud del futbolista argentí. I no només de Leo”, opina El Cuervo López, a les portes d’un nou mundial en què Messi haurà de desafiar tots els factors, després d’unes eliminatòries en què l’Argentina ha tingut tres seleccionadors (Martino, Bauza i Sampaoli), en què no ha jugat bé, en què s’ha classificat a última hora i en què, quan falten poques hores per al debut, no se sap exactament quin és el seu full de ruta. “És un equip desequilibrat, amb alguns bons jugadors, però amb d’altres en algunes posicions que al Barça no serien titulars. I qui sap si suplents”, tanca Fernández Moores, que té l’esperança que la indefinició del futbol, com la del peronisme, aquesta vegada es decanti cap al cantó albiceleste: “Valdano deia allò que el futbol és l’únic esport en què ho pots fer tot bé i que les coses et vagin malament i fer-ho tot malament i que les coses et vagin bé.” Doncs això.