Hi va haver una època en què Adenor Leonardo Bacchi (Caxias do Sul, Brasil, 1961), a qui Felipe Scolari va decidir batejar com a Tite, era més que un entrenador de futbol. “Quan dirigia el Veranópolis, a principis dels 90, feia de tot: entrenava l’equip, era preparador físic, fins i tot rentava la roba del club... Tite és l’essència del nostre país: superació, resistir l’adversitat, humilitat...”, relata Gilmar dal Pozzo, exporter i amic íntim del seleccionador, per a qui, després d’haver conviscut amb les estretors del futbol modest, dirigir la canarinha deu ser una tasca fins i tot senzilla. Encara que al capdavant de la pentacampiona del món, les seves funcions tampoc tenen el límit en la banqueta. “Per a nosaltres és com un pare”, ha manifestat l’extrem del Chelsea, Willian.

Migcampista frustrat per les lesions, fill d’agricultors, llicenciat en educació física i àvid lector, Tite ha acceptat la vida com ha vingut. La seva humilitat l’ha fet adaptar-se a escenaris no sempre favorables. El seu afecte envers la professió i les persones ha acabat calant en el cor del futbol brasiler i sobretot ha escalat en un món complicat gràcies a un denominador comú: la victòria. Al Veranópolis, per exemple, el va classificar per primera vegada en la seva història per jugar el torneig Gaúcho. “I ja es veia que era un estudiós, un pioner entrenant en espais reduïts i d’idees molt fortes”, assevera Dirceu Paulo Sala, responsable de la parcel·la esportiva del club. I anys més tard, acabaria dinamitant la seva carrera conquerint el torneig amb el modest Caxias do Sul, en un certamen en què el Grêmio era liderat per Ronaldinho Gaúcho. “A més feia tres o quatre mesos que no cobràvem, en una situació molt complicada, però ell ens va saber convèncer”, rememora Gilmar: “Ens va dir que depeníem de nosaltres per canviar la situació, que si ho fèiem bé podríem millorar econòmicament i futbolísticament. I així va ser. Després de proclamar-nos campions a mi em va fitxar el Marítimo de Portugal, i altres jugadors de l’equip van anar a equips grans del Brasil com el Palmeiras. Tite té això, visualitza les situacions molt bé.” També per al tècnic arribaria aleshores l’hora d’elevar el nivell, primer fitxant pel mateix Grêmio, al qual va fer campió de la copa del Brasil, i després d’un periple pels millors equips del país, amb un parell d’escales en el futbol dels Emirats Àrabs, acabar fent campió de la copa Libertadores el Corinthians per primera vegada en la seva història el 2012.

Tite ve de lluny, però la seva recepta és permanent: directrius de joc molt clares i una relació quasi paternal amb els futbolistes. “Al Veranópolis fins i tot els feia mig de representant, els ajudava a resoldre problemes personals. Quan un dels jugadors havia de trobar una sortida, ell s’hi involucrava, es preocupava per la persona”, recorda Dirceu. “I rarament el veuràs escridassar un dels seus jugadors o enfrontar-s’hi; el seu lideratge és des de la convicció”, afegeix Fabio Carille, el seu ajudant al Corinthians i relleu al capdavant del gegant paulista. Així, va agafar una selecció amb el cor trencat a finals del 2016, encara moixa després de la davallada en el seu mundial, i li ha tornat una identitat guanyadora que es resumeix en el seu expedient: 17 victòries, tres empats i tan sols una derrota. “Ell té un plantejament troncal molt definit, de línies molt compactes, i a partir d’aquí alternatives bastant definides, per la qual cosa el jugador sempre té una idea del que ha de fer”, argumenta Carille. “Ha canviat la selecció, ha externalitzat el bon ambient que sempre hi ha hagut a dins i m’ha sorprès molt com a entrenador, és dels millor preparats que he vist mai. Ara ho tenim tot per continuar amb la història del Brasil”, ha confessat un Neymar Júnior que no va poder evitar vessar llàgrimes en una roda de premsa quan Tite el va defensar públicament, evidenciant novament la seva condició de pare d’una Brasil que torna a somiar en gran a través dels seus ulls, els d’algú que ha vist les profunditats del futbol gaúcho abans d’elevar la mirada fins a Rússia 2018.