Estiu del 2016. Marc Wilmots, seleccionador de Bèlgica des del 2012, anuncia que abandona el càrrec, en no passar dels quarts de l’Eurocopa de França. La decisió deixava sense entrenador una de les plantilles amb més talent del futbol internacional, amb peces com Hazard, De Bruyne, Courtois i Lukaku. Arran d’aquesta situació, i amb el mundial de Rússia entre cella i cella, la federació belga pren una decisió força controvertida. En comptes d’anar temptejant possibles candidats, opta per posar un anunci al seu web, amb un seguit de requisits, perquè siguin els interessats els que es postulin per fer-se càrrec de la banqueta dels diables vermells. I és clar, l’allau de peticions va ser brutal, amb més de quaranta candidatures serioses, i amb noms il·lustres com els de Marcelo Lippi, Laurent Blanc o Rudi Garcia. Finalment, i contra tot pronòstic, l’escollit va ser el català Robert Martínez, que tot i no tenir experiència en el futbol belga, encadenava nou temporades d’èxit a Anglaterra, on havia coincidit, a més, amb jugadors de la selecció com Lukaku o Kevin Mirallas. “Tothom amb qui he parlat a Anglaterra m’ha dit el mateix d’ell: treballa dur i és un innovador”, va afirmar el dia de la seva presentació Chris van Puyvelde, director esportiu de Bèlgica, en ser qüestionat sobre quin havia estat el motiu principal pel qual s’havia decidit pel tècnic de Balaguer. “El més difícil és vèncer quan tothom esperi que ho facis. Un dels meus objectius és crear una mentalitat guanyadora en el grup i no estar condicionat pel que tothom pugui dir de Bèlgica”, va dir, per la seva part, Robert Martínez, que després d’un inici decebedor, en què Espanya, en un amistós, va derrotar el seu equip per 0-2, va començar a implantar el seu tarannà futbolístic, a poc a poc, conscient que amb aquella matèria primera era difícil fracassar. “Robert Martínez té una idea de joc molt definida i tota la capacitat del món per implantar-la amb bons resultats allà on vagi, i sense oblidar on es troba en cada moment. En el Swansea va anar a poc a poc, ja que l’estil anglès hi estava molt arrelat, però va acabar jugant amb un 4-3-3, amb la possessió i la intensitat com a elements clau, i assolint èxits”, recorda Andrea Orlandi, jugador que va coincidir amb l’entrenador en el Swansea. “És un estudiós de les estadístiques. Recordo que donava molta importància al nombre de passades bones que havíem fet en cada partit, a la possessió, a les pèrdues... En un futbol on només es miren les recuperacions, els tackles o els córners”, afegeix l’exjugador, entre d’altres clubs, del Barça B.

Només cinc dies després de la desfeta contra Espanya, Bèlgica va encetar la fase de classificació per al mundial amb un 0-3 contra Xipre que va anar seguit d’un 4-0 a Bòsnia i d’un 0-6 a Gibraltar, un inici espectacular que no va tenir aturador, fins al punt que els diables vermells van assolir el bitllet per a Rússia amb 28 punts de 30 possibles, i amb una mitjana de 4,3 gols a favor per partit i de només 0,6 en contra. I és clar, com era d’esperar, Robert Martínez no es va quedar quiet repetint allò que havia implementat Wilmots, sinó que no va parar de donar voltes a la manera d’explotar la gran virtut de Bèlgica, la qualitat dels seus mitjapuntes, i de minimitzar el seu punt més feble, la facilitat amb què l’equip es partia en dos. I la solució va ser apostar per un canvi de dibuix, amb tres centrals, seguint la moda que havia iniciat Conte en la Juve i després en el Chelsea. “És un estudiós de tot el que fan els altres tècnics, així que no m’estranya que adaptés el sistema de tres centrals de Conte que aquest any, per exemple, també ha usat en ocasions Guardiola. Robert, com Pep, no ho fa per enfortir defensivament l’equip, sinó per tenir més sortida de pilota, per minimitzar espais i per protegir els mitjapuntes”, afirma Orlandi.