La campiona haurà de remar. Li va tocar fer-ho ahir durant tot el partit i ho haurà de fer per revertir una estrena desconcertant en què va agenollar-se contra una estimulant selecció mexicana, elèctrica i trepidant fins que li van durar les forces, capaç de mirar als ulls a tota una Alemanya i de resistir amb orgull i solidaritat en el tram final, atrinxerant-se sobre la porteria del Memo Ochoa per consolidar la primera gran campanada del campionat del món.

Mèxic és com una bomba de rellotgeria que acostuma a esclatar a les pròpies mans. Sempre pressionat per un entorn que reclama cotes excessives, i incapaç de canalitzar un potencial que parla d’un bon futbol base i d’interessant matèria primera, el tri havia posat els peus a Rússia novament embolicat en la incomoditat, amb els futbolistes assenyalats per una festa nocturna encara en territori mexicà amb la presència d’acompanyants femenines, i l’equip xiulat per l’estadi Azteca en el partit de comiat contra Escòcia. Però de sobte, sota la mirada d’un Luzhniki que perfectament hauria pogut ser el gegant de Ciutat de Mèxic, amb la presència massiva de samarretes verdes, el combinat de Juan Carlos Osorio va descarregar tota la fúria sobre la gespa i va empènyer Alemanya a una sensació de sotmetiment molt poc comuna en la campiona del món. Tensa sense la pilota, intensa en les segones jugades, solidària en el replegament i àgil en el desplegament, Mèxic va tenir moments en què va regalar la mirada del món amb un futbol viu i ple de convicció, amb Héctor Herrera i Guardado comandant les operacions al mig del camp, amb Javier Hernández jugant bé per a l’equip i Hirving Lozano ensenyant les virtuts que l’han de convertir en una referència en el futur i un punyal en el present. El Chucky, que ve de fer una fantàstica temporada al PSV Eindhoven, va aprofitar una acció magnífica del Chicharito Hernández per fer saltar les alarmes de la mannschaft amb una definició plena de qualitat, primer eliminant Özil amb una retallada curta i després fulminant al pal curt un Neuer que ja abans havia demostrat que no queda rastre de la seva lesió blocant amb seguretat un parell d’arribades mexicanes. Però si una aturada va valer doble, va ser la d’Ochoa, que va volar per desviar al travesser una falta servida per Kroos, en un dels pocs intents d’una Alemanya dubitativa, incapaç d’imposar el tempo, de trobar solucions ofensives, i patidora a la seva esquena. Özil passava de puntetes pel partit. Werner es movia, però, més enllà d’una acció inicial en què va rematar creuat, costava trobar-lo. I a més Mèxic gestionava la sortida de pilota amb categoria i, en cas d’haver estat una mica més lúcida en els últims metres, en què es va equivocar en reiterades ocasions al llarg del matx, fins i tot hauria arribat al tram final amb una renda superior.

Però només el gol de Lozano va ser el botí a defensar pels asteques, que amb el pas dels minuts, i amb una fatiga evident, van haver d’acceptar un context diferent de partit, cedint més terreny i ajuntant-se per contenir les escomeses d’una Alemanya que començava a impacientar-se. El mateix Osorio va llegir la circumstància i va enviar a la gespa dos jugadors de tarannà defensiu com Edson Álvarez i l’etern Rafa Màrquez –cinquè mundial en què participa– per acabar jugant un 5-3-2. Paral·lelament, Joachim Löw cremava naus incorporant a l’equació Marco Reus per Khedira, el migcampista més defensiu, i posteriorment Mario Gómez per un lateral com Plattenhart, tancant ja l’equip només amb Hummels i Boateng. Un cara o creu del qual va tenir poques oportunitats de somriure –especialment va disposar d’un xut de Brandt en l’agonia del matx–i en el qual els mexicans encara van poder protagonitzar alguna incursió ofensiva amb Miguel Layún. Alemanya va posar tota la llenya al foc, però no va poder evitar cremar-se contra Mèxic, que s’ha aixecat rebel en aquesta copa del món.