31 de maig del 2002. El World Cup Sta­dium de Seül és l’esce­nari del par­tit inau­gu­ral del mun­dial que orga­nit­zen con­jun­ta­ment Corea del Sud i el Japó, un duel en què s’enfron­ten la vigent cam­pi­ona, la temi­ble França de Zidane, Henry, Tre­ze­guet i com­pa­nyia, i una de les teòriques ven­ta­focs del tor­neig, el Sene­gal, excolònia fran­cesa, que par­ti­cipa per pri­mer cop en una copa del món. I, com va suc­ceir el 1990, quan el Came­run de Roger Milla va vèncer l’Argen­tina de Mara­dona, els lle­ons de Teranga van cau­sar sen­sació i, gràcies a un soli­tari gol de Bouba Diop, es van impo­sar a França i van ence­tar un dels relats més mera­ve­llo­sos de la història dels mun­di­als. “Sabíem que tot el món esta­ria pen­dent de nosal­tres, així que no podíem des­a­pro­fi­tar una ocasió única com aquesta”, va afir­mar després del duel El Hadji Diouf, una de les estre­lles d’aque­lla selecció, que no tri­ga­ria gaire a gua­nyar-se les sim­pa­ties de tot el pla­neta.

Per enten­dre el mira­cle sene­galès del 2002, cal retro­ce­dir dos anys en el temps, quan la fede­ració va deci­dir apos­tar pel tècnic francès Bruno Metsu –que pas­sa­ria a ano­me­nar-se Abdu Karim en con­ver­tir-se a l’islam–, un entre­na­dor que, en comp­tes d’apos­tar per la dis­ci­plina i la mà de ferro per diri­gir els díscols juga­dors afri­cans, va impo­sar l’ale­gria, el fut­bol ofen­siu i l’estímul del talent com a línies mes­tres, un canvi de rumb que va trans­for­mar els lle­ons de Teranga, ja que en aquell grup de juga­dors pre­do­mi­nava la qua­li­tat, amb fut­bo­lis­tes com Salif Diao, Fadiga, Diouf i Camara. I així va ser com el Sene­gal, con­tra tot pronòstic, va asso­lir un bit­llet per al mun­dial del 2002 en superar en la fase de clas­si­fi­cació potències com el Mar­roc i Egipte. I és clar, asso­lit el mira­cle, havia arri­bat l’hora d’apro­fi­tar l’experiència per fer història, que no s’aca­ba­ria amb la lle­gendària victòria con­tra França. En la segona jor­nada, els de Metsu es van enfron­tar amb Dina­marca, un con­junt sòlid i expe­ri­men­tat, que aca­ba­ria lide­rant el grup, amb juga­dors com Sören­sen, Grönkjaer, Gra­ve­sen i Tomas­son. Els escan­di­naus, a més, es van avançar amb un gol de penal, però el Sene­gal va treure l’orgull i va empa­tar a l’inici del segon temps, en una gran acció per­so­nal de Fadiga que va fina­lit­zar Diao i que va man­te­nir el somni intacte. I encara hi fal­tava la cirera: l’històric par­tit con­tra l’Uru­guai de Recoba, Darío Silva i Forlán, un duel en què el Sene­gal, amb el seu fut­bol des­ca­ra­da­ment ofen­siu, va ser capaç d’avançar-se 3-0, i després, amb la reacció dels charrúas, que van acon­se­guir fer pujar el 3-3 al mar­ca­dor, va aguan­tar un empat que li va val­dre el bit­llet per als vui­tens i que va dei­xar fora del tor­neig el mateix Uru­guai i França.