‘Kichán’, el clam del poble

Cir­cula en les últi­mes hores a través de la xarxa una imatge de Cris­tian Pavón (Anis­cate, Argen­tina, 1996) ate­nuat amb una fina cabe­llera rossa i una petita cinta per con­te­nir-la sobre el front. Un pen­ti­nat desen­dreçat i que no ofe­reix equívocs, que només pretén fusi­o­nar la silu­eta de la nova sen­sació del Boca Juni­ors amb el look de Clau­dio Paul Canig­gia. I ser Canig­gia, a l’Argen­tina, no és ser un qual­se­vol. El Cani, o el Pájaro, com se’l reco­neix afec­tu­o­sa­ment, sim­bo­litza sang calenta, velo­ci­tat, dese­qui­li­bri, una capa­ci­tat per fer-se grans en moments en què el més nor­mal és abai­xar les ore­lles. En l’era de Mara­dona, la gent ado­rava l’“hijo del viento”, el del gol als bra­si­lers a Itàlia 90, que encara ser­veix a la mur­ri­e­ria argen­tina per idear cançons en con­tra de l’etern rival. I en l’era de Messi, l’entorn de l’albi­ce­leste s’ha can­sat de bus­car el seu Canig­gia, il·lumi­nat pri­mer en la figura de Car­los Tévez, fut­bo­lista de car­rer, sor­git d’un dels bar­ris més pre­ca­ris del gran Bue­nos Aires, amb un carisma indis­cu­ti­ble, i ara en Pavón, noi de la província de Córdoba, de l’inte­rior argentí, i que fut­bolísti­ca­ment té atri­buts que l’han fet con­que­rir el cor de la Bom­bo­nera: atre­vi­ment i valen­tia, velo­ci­tat i coratge, tot el que reclama l’argentí del car­rer. “Les samar­re­tes del Boca i de la selecció són grandíssi­mes; quan me les poso sento que m’hi jugo la vida. És un sen­ti­ment fortíssim”, asse­gura l’extrem, que quan era petit somi­ava ser com Messi. Ara el tindrà al seu cos­tat, braç a braç, per inten­tar redreçar les sen­sa­ci­ons d’una selecció argen­tina que va arren­car sense passió con­tra Islàndia, sense late­rals pro­funds –que no en té–, ni extrems per ofe­rir dese­qui­li­bri. Fins que va entrar Pavón, que en el tram final va des­a­fiar la fèrria defensa islan­desa, pro­vo­cant fins i tot un penal que el col·legiat ni el VAR van apre­ciar. Però que ho era.

Kichán, com el cri­den els seus com­panys per la defor­mació del seu nom (al seu germà petit no li sor­tia Cris­tian quan eren nens, i se li va que­dar), va debu­tar a pri­mera divisió argen­tina amb 17 anys, amb la samar­reta de Talle­res de Córdoba, i des d’ales­ho­res no ha dei­xat de créixer, fins al punt d’ele­var-se a l’alçada de Tévez entre els afi­ci­o­nats del Boca Juni­ors. Pavón té l’aval del poble. Però encara més impor­tant, té el de Messi. “La veri­tat és que he tro­bat un nou soci en Pavón. És ràpid, marca la diferència”, ha arri­bat a pro­cla­mar el 10. “Té una sin­to­nia espe­cial amb Leo”, ha con­fir­mat Sam­pa­oli, que a la des­es­pe­rada en l’intent de dotar d’una iden­ti­tat la seva selecció, acce­dirà al clam popu­lar i entre­garà pista a Cris­tian Pavón, a qui ahir el diari Olé ja bate­java com “el nieto del viento”. Un titu­lar còmplice amb Canig­gia i amb l’espe­rança que hi hagi llum per a l’albi­ce­leste a Rússia.