El futbol camina convençut cap a la globalitat. Des d’institucions potents com la FIFA o la UEFA, la pilota intenta tombar totes les fronteres possibles, però mentre Rússia congrega nacionalitats de tot el planeta per viure la seva gran festa, encara queden murs dempeus, barreres històriques que no acaben d’esquerdar-se. I una d’elles la va assenyalar sense titubejos Aliou Cissé (Ziginchor, Senegal, 1976), que lluny de refugiar-se en el confort del seu càrrec i el seu benestar personal, va aixecar la mà per tots els seus col·legues. “Soc l’únic entrenador negre de la copa del món, i això em molesta. El futbol és un esport universal i el color de la pell hauria de ser només un detall molt petit”, va observar el preparador dels lleons de Teranga, posant el focus en una particularitat enquistada, les poques oportunitats que reben els entrenadors de color per exhibir tot el seu potencial. “Represento una nova generació que espero que es pugui fer un lloc a l’Àfrica i en el futbol.”

I és que mentre que els equips de bona part d’Europa es nodreixen dels fills de la diàspora africana, mentre que seleccions com França, Holanda, Bèlgica, Anglaterra o Itàlia han incorporat la riquesa futbolística dels fills d’africans, les banquetes de les seves seleccions han viscut una constant colonització d’entrenadors europeus. “Podem jugar, però no podem liderar. Potser és que només estem fets per executar”, va ironitzar el seleccionador de la República Democràtica del Congo, Florent Ibengue, en declaracions recents a AFP. “Hi ha menys entrenadors negres perquè pensen que som estúpids. Per jugar s’elogia la nostra capacitat atlètica, però per entrenar cal intel·ligència i disciplina. I és clar, la gent dubta que les persones de raça negra en siguin capaços”, va reivindicar el 2015 Lilian Thuram, membre de la selecció francesa del 1998, símbol d’integració al país veí. Però des d’aleshores, el fet és que només set entrenadors negres han tingut l’oportunitat de liderar un país en una copa del món. I no només a l’Àfrica. Al Brasil, per exemple, on el racisme ha estat un problema històric, amb els futbolistes de color vetats en els seus inicis, mai ha estat nomenat un entrenador que no fos blanc, tot i la història sobre el terreny de joc també l’han escrit fills d’africans. Només Didi, campió del món el 1958 amb la canarinha i inventor de la folha seca, ha tingut la possibilitat de participar en un mundial. I aquesta la hi va atorgar el Perú l’any 1970.

Però així com al Brasil històricament hi ha hagut una qüestió racial, a l’Àfrica s’interpreta de manera diferent. “És més la mentalitat de les federacions, que veuen com els equips d’Europa tenen molta més força mediàtica i èxit en els grans torneigs i per això aposten per importar entrenadors”, opina James Onyango Mwamba, periodista kenyà del Daily Nation que està cobrint el mundial a Rússia i que, malgrat la trajectòria no crida a l’optimisme, observa amb confiança les evolucions d’Aliou Cissé. “Keshi ja ho va fer bé amb Nigèria i si Cissé arriba lluny amb el Senegal, estic segur que serà un pas per als entrenadors africans, que coneixen el terreny i parlen el mateix llenguatge que els futbolistes”, assegura mentre Cissé, amb les seves extravagants rastes atenuades amb unes ulleres de pasta, continua fent camí. “Ens està donant una gran seguretat i una mentalitat guanyadora. Em recorda bastant [Sinisa] Mihajlovic per la seva manera de convèncer”, observa M’Baye Niang, un dels pilars de l’atac senegalès al mundial. “És cert que l’Àfrica tendeix a buscar entrenadors europeus, però de la mateixa manera que tenim jugadors de qualitat, també hi ha talent a les banquetes. Confiem molt en Aliou”, replica l’exmigcampista del Vila-real i del Betis Alfred N’Diaye. I malgrat que les barreres són punt de debat, Cissé prefereix no posar-se’n. “Algun dia l’Àfrica guanyarà un mundial. Només fa uns 25 anys que competim regularment.”