La Rússia de Denís Txérixev (Nijni Nóvgo­rod, 1990) és com un amor d’estiu, gra­ti­fi­cant però fugaç, quasi com una illa en la rutina diària. Ha estat així tota la vida, no només ara que la llum del mun­dial li banya el ros­tre. Hi va haver una època en què el mateix sol que ara apa­reix precoç, a les tres de la mati­nada, que quasi no arriba a ama­gar-se en la nit, també el des­vet­llava. Era senyal de calma, de vacan­ces. Un poble d’onze cases a tocar de Nijni Nóvgo­rod, dues canyes de pes­car i la com­pa­nyia de Niko­lai, que avui voreja els 80 anys. “Es lle­vava a les qua­tre de la mati­nada i li encan­tava anar a pes­car al riu Okà, un aflu­ent del Volga. És un dels millors records de la seva infan­tesa. Era la seva calma”, con­fessa Dimi­tri, exfut­bo­lista de l’Spor­ting de Gijón entre d’altres i cul­pa­ble que el seu fill, avui por­tada dels grans dia­ris rus­sos, sigui un espec­tre difícil de reconèixer en l’ina­bas­ta­ble gegant eslau, algú amb les fac­ci­ons inne­ga­bles dels seus orígens però criat en la cul­tura medi­terrània. “Sem­pre hem inten­tat que fos molt cons­ci­ent d’on ve, però òbvi­a­ment podem dir que és més espa­nyol que rus”, admet Dimi­tri.

Els que tenen la sort de domi­nar els dos idi­o­mes coin­ci­dei­xen que Denís té un grau més de fluïdesa en cas­tellà que en rus. I de fet, hi va haver un dia en què la seva pri­o­ri­tat va ser la selecció espa­nyola. Però com en la vida, els camins del fut­bol no sem­pre són visi­bles i a Txérixev el van aca­bar con­duint a l’ori­gen de tot, a una Rússia que de nou li ser­veix per tren­car la quo­ti­di­a­ni­tat, com quan s’asseia a la vora d’un llac a pes­car. I ara, per esca­par d’una rea­li­tat negra. “Ha patit molt, li ha tocat viure una cara de l’esport que no és agra­da­ble, i la veri­tat que espe­rar un mun­dial com el que estem vivint no era real”, afirma Dimi­tri, en una mes­cla de sobri­e­tat de qui sap lle­gir la vola­ti­li­tat del fut­bol i l’orgull de pare, que a més veu com Denís intima amb una terra que no sem­pre va poder sen­tir tan seva. “Ell més que ningú con­fi­ava en mi; vaig par­lar amb ell abans del par­tit con­tra l’Aràbia Sau­dita i ho vaig poder sen­tir. Estic con­tent de poder fer rea­li­tat el seu somni”, s’enor­gu­llia fa uns dies el mateix Denís, que està dis­pu­tant el mun­dial del qual el seu pare, deu vega­des inter­na­ci­o­nal amb Rússia, no va poder gau­dir mai. Un estiu de reen­car­nació, en què l’esti­lit­zat extrem for­mat al Real Madrid, on va créixer admi­rant Luís Figo i Ruud van Nis­tel­rooy, ha soter­rat anys d’una angoixa indes­crip­ti­ble. Una ali­ne­ació inde­guda con­tra el Cadis en la copa el va con­ver­tir en la riota del fut­bol espa­nyol fa dues tem­po­ra­des i els seus cons­tants pro­ble­mes físics, amb una lesió greu de genoll inclosa, van tallar les ales d’un fut­bo­lista que solia recórrer la banda amb lleu­ge­resa.

Si Denís Txérixev està dis­pu­tant el mun­dial, és més per la pre­ca­ri­e­tat de la sbórnaia, l’equip naci­o­nal, que pels seus mèrits pre­vis sobre la gespa. “[Sta­nis­lav] Txert­xe­sov mai el va per­dre de vista. Li tru­cava tot sovint per saber com estava”, sosté el seu pare. Però el fet és que sense la lesió d’Alek­san­dar Koko­rin, ata­cant del Zenit, pot­ser ni tan sols seria al mun­dial, i sense la d’Alan Dza­goev en el par­tit inau­gu­ral con­tra els sau­di­tes, la història difícil­ment segui­ria el guió actual. Però el mun­dial és fugaç, estar en el moment i el lloc ade­quats. I no va fallar Denís al seu, per omplir el buit del díscol mig­cam­pista del CSKA de Mos­cou, després de quasi tres anys sense enfun­dar-se la samar­reta de la selecció naci­o­nal en un par­tit ofi­cial i davant la mirada sos­pi­tosa d’un estadi Luj­niki que rece­lava dels seus fut­bo­lis­tes. Però de sobte, el bàlsam dels seus dies en les pro­xi­mi­tats de Nijni Nóvgo­rod tor­na­ria a con­tem­plar Denís Txérixev, que va sor­tir de la fos­cor per apli­car una trans­fusió de sang calenta a un país de pul­sa­ci­ons tem­pe­ra­des. Pri­mer ful­mi­nant dos defen­ses amb un toc deliciós i, després, superant el por­ter. Després amb una defi­nició plena d’elegància amb l’exte­rior del peu, i dies més tard repe­tint con­tra Egipte per des­fer­mar l’eufòria d’un país que havia arri­bat depri­mit al seu propi mun­dial.

“La veri­tat és que no sabria des­criure el que estic vivint, però ho he de fer amb tran­quil·litat i sabent que aquí et des­pis­tes una vegada i ets fora”, admet el mateix Denís, pot­ser cons­ci­ent que els seus estius a Rússia sem­pre tenien un final. “Espe­rem que aquest no s’acabi i que li pugui can­viar la vida. Però de la mateixa manera que hem après a patir, ara hem de gau­dir amb mesura, perquè cada par­tit és una història nova”, tanca Dimi­tri, orgullós que el cognom Txérixev pugui sonar amb força en un país on l’horitzó sem­pre queda una mica més lluny.