Medellín és d’aque­lles ciu­tats en què les mun­ta­nyes tenen ulls. Les bar­ra­ques s’enfi­len desen­dreçades per les mun­ta­nyes que envol­ten l’efer­ves­cent capi­tal d’Anti­o­quia, com si algú les hagués llançat des del cel en un ordre ale­a­tori. A l’est de la ciu­tat, observa impo­nent la famosa Comuna 13, avui amb una cara ama­ble, amb les cases pin­ta­des de colors, esca­les mecàniques faci­li­ta­des per l’Ajun­ta­ment i fins i tot un telefèric que ofe­reix un con­trast sense terme mitjà. A dalt, una vista pri­vi­le­gi­ada; a baix, cons­truc­ci­ons de poca com­ple­xi­tat on apa­rent­ment regna la nor­ma­li­tat. Avui, fins i tot els turis­tes freqüenten els racons del que per­fec­ta­ment podria con­fon­dre’s amb una favela de Rio de Janeiro. Quan va néixer Juan Fer­nando Quin­tero (Medellín, Colòmbia, 1993), però, un any abans de la mort de Pablo Esco­bar i dos de la d’Andrés, en un assas­si­nat que va com­moure tot el poble colombià, la comuna era esce­nari de la rutina dels càrtels, amb violència i assas­si­nats que difi­cul­ta­ven l’existència d’aquells que només volien tre­ba­llar per sobre­viure. A Quin­tero, a més, li va tocar criar-se sense un pare. “És una cosa que no se sap, si està viu o mort; sim­ple­ment va des­a­parèixer. També era fut­bo­lista, vaig jugar amb ell. I amb el de James Rodríguez”, narra Jhon Hernández, que anys més tard aco­lli­ria el menut Quin­te­rito a les cate­go­ries infe­ri­ors de l’Envi­gado, club al sud de Medellín que és ban­dera per la seva capa­ci­tat per cap­tar talent i desen­vo­lu­par-lo, a qui no se li va esca­par la màgia de James Rodríguez, ni tam­poc l’habi­li­tat del petit mit­ja­punta paisa.

A Quin­tero, el va sal­var la seva cama esquerra. “A vega­des al club es fan apos­tes i a ell se li va donar l’opor­tu­ni­tat de moure’s fins a la ciu­tat amb la seva mare i estar a prop del club”, con­ti­nua Hernández. Dels cam­pets de la comuna, on ningú tenia el dia a dia garan­tit, fins a una esta­bi­li­tat per créixer, sent encara un nen. Juan­fer, com el conei­xen afec­tu­o­sa­ment a Colòmbia, és d’aquells nens que un no oblida. Talentós com pocs, cre­a­tiu amb la seva cama esquerra, dels que no neces­si­ten el físic per tren­car una cin­tura o per dibui­xar una última pas­sada. Un pre­des­ti­nat. Com també ho era James, amb qui mai va coin­ci­dir amb la samar­reta de l’Envi­gado, sim­ple­ment perquè tots dos, sepa­rats per dos anys, juga­ven amb els més grans. James va debu­tar amb 14 anys amb el pri­mer equip i Quin­tero, amb 16. La resta és història cone­guda. Espe­ci­al­ment la del mit­ja­punta del Bayern, meteòrica fins al cim del fut­bol mun­dial. Més tor­tu­osa la de l’actual fut­bo­lista del River Plate, club que va deci­dir donar-li una segona opor­tu­ni­tat després del seu nau­fragi a Europa, on no va fun­ci­o­nar ni en el Porto ni en el Ren­nes, fet que a finals del 2016 el va empènyer a tor­nar a Medellín, per defen­sar la samar­reta del DIM. “Aquí va tro­bar com un refugi, un lloc on tor­nar a sen­tir-se bé, on recu­pe­rar la seva jerar­quia fut­bolística”, narra Juan José Peláez, qui va ser el seu tècnic en el seu retorn a casa.

Amb fama de con­tro­ver­tit mediàtica­ment, amic íntim del can­tant Maluma i amant del reg­ga­e­ton –fins i tot va córrer el rumor que podria dei­xar el fut­bol per la música–, Quin­tero va recu­pe­rar el gust pel fut­bol nova­ment entre les mun­ta­nyes d’Anti­o­quia, a prop de la Comuna que el va veure néixer. “Per Nadal torna a por­tar regals, i fa poc, per exem­ple, va finançar la den­ta­dura a un dels vigi­lants del barri. El va veure pel car­rer i el va enviar al den­tista”, asse­gura Julia Céspe­des, peri­o­dista local. Quin­tero va recu­pe­rar tota la seva màgia de nou a Colòmbia. “És un noi d’una qua­li­tat enorme, que ha estat acci­den­tal­ment en el fut­bol colombià i que sobre­tot a par­tir de rebre la pilota, un tic molt de fut­bo­lista sud-ame­ricà, és deter­mi­nant”, observa Juan Manuel Lillo, que el va tenir de rival quan diri­gia l’Atlético Naci­o­nal, l’altre gran club paisa.

I quan torna la ins­pi­ració, tot és pos­si­ble. I quan s’ajunta el talent, el fut­bol brota. I Colòmbia, després d’un inici acci­den­tat con­tra el Japó, en què Quin­tero, això sí, va dei­xar una pin­ze­llada del seu talent amb un gol per sota de la tanca, es torna a il·lusi­o­nar abraçada a dues cames esquer­res de toc exqui­sit: l’eterna de James Rodríguez i la d’un Juan­fer que ha tor­nat per pin­tar de color el fut­bol de la selecció cafe­tera. “L’estic veient amb molta inten­si­tat d’inter­ven­ci­ons, quan habi­tu­al­ment és un fut­bo­lista que mira més a por­te­ria que el joc”, asse­gura Lillo. “Péker­man ha tro­bat l’equip i ha d’entre­gar-se a tots dos, que són els millors fut­bo­lis­tes que té pel que fa a talent”, diu Peláez. “Són la pare­lla del moment”, ha sin­te­tit­zat l’etern Car­los Val­der­rama. “Són dos juga­dors que tenen un talent enorme i que a sobre s’han com­ple­men­tat molt bé”, reco­nei­xia el mateix Péker­man, que ha tro­bat el motor de la nova Colòmbia en la con­nexióEnvi­gado, en el talent sor­git dels car­rers d’Anti­o­quia per agi­tar Rússia.