Connexió Envigado
La sintonia exhibida per Quintero i James Rodríguez, sorgits de la mateixa factoria de talent, ha fet somiar novament el conjunt cafeter
Medellín és d’aquelles ciutats en què les muntanyes tenen ulls. Les barraques s’enfilen desendreçades per les muntanyes que envolten l’efervescent capital d’Antioquia, com si algú les hagués llançat des del cel en un ordre aleatori. A l’est de la ciutat, observa imponent la famosa Comuna 13, avui amb una cara amable, amb les cases pintades de colors, escales mecàniques facilitades per l’Ajuntament i fins i tot un telefèric que ofereix un contrast sense terme mitjà. A dalt, una vista privilegiada; a baix, construccions de poca complexitat on aparentment regna la normalitat. Avui, fins i tot els turistes freqüenten els racons del que perfectament podria confondre’s amb una favela de Rio de Janeiro. Quan va néixer Juan Fernando Quintero (Medellín, Colòmbia, 1993), però, un any abans de la mort de Pablo Escobar i dos de la d’Andrés, en un assassinat que va commoure tot el poble colombià, la comuna era escenari de la rutina dels càrtels, amb violència i assassinats que dificultaven l’existència d’aquells que només volien treballar per sobreviure. A Quintero, a més, li va tocar criar-se sense un pare. “És una cosa que no se sap, si està viu o mort; simplement va desaparèixer. També era futbolista, vaig jugar amb ell. I amb el de James Rodríguez”, narra Jhon Hernández, que anys més tard acolliria el menut Quinterito a les categories inferiors de l’Envigado, club al sud de Medellín que és bandera per la seva capacitat per captar talent i desenvolupar-lo, a qui no se li va escapar la màgia de James Rodríguez, ni tampoc l’habilitat del petit mitjapunta paisa.
A Quintero, el va salvar la seva cama esquerra. “A vegades al club es fan apostes i a ell se li va donar l’oportunitat de moure’s fins a la ciutat amb la seva mare i estar a prop del club”, continua Hernández. Dels campets de la comuna, on ningú tenia el dia a dia garantit, fins a una estabilitat per créixer, sent encara un nen. Juanfer, com el coneixen afectuosament a Colòmbia, és d’aquells nens que un no oblida. Talentós com pocs, creatiu amb la seva cama esquerra, dels que no necessiten el físic per trencar una cintura o per dibuixar una última passada. Un predestinat. Com també ho era James, amb qui mai va coincidir amb la samarreta de l’Envigado, simplement perquè tots dos, separats per dos anys, jugaven amb els més grans. James va debutar amb 14 anys amb el primer equip i Quintero, amb 16. La resta és història coneguda. Especialment la del mitjapunta del Bayern, meteòrica fins al cim del futbol mundial. Més tortuosa la de l’actual futbolista del River Plate, club que va decidir donar-li una segona oportunitat després del seu naufragi a Europa, on no va funcionar ni en el Porto ni en el Rennes, fet que a finals del 2016 el va empènyer a tornar a Medellín, per defensar la samarreta del DIM. “Aquí va trobar com un refugi, un lloc on tornar a sentir-se bé, on recuperar la seva jerarquia futbolística”, narra Juan José Peláez, qui va ser el seu tècnic en el seu retorn a casa.
Amb fama de controvertit mediàticament, amic íntim del cantant Maluma i amant del reggaeton –fins i tot va córrer el rumor que podria deixar el futbol per la música–, Quintero va recuperar el gust pel futbol novament entre les muntanyes d’Antioquia, a prop de la Comuna que el va veure néixer. “Per Nadal torna a portar regals, i fa poc, per exemple, va finançar la dentadura a un dels vigilants del barri. El va veure pel carrer i el va enviar al dentista”, assegura Julia Céspedes, periodista local. Quintero va recuperar tota la seva màgia de nou a Colòmbia. “És un noi d’una qualitat enorme, que ha estat accidentalment en el futbol colombià i que sobretot a partir de rebre la pilota, un tic molt de futbolista sud-americà, és determinant”, observa Juan Manuel Lillo, que el va tenir de rival quan dirigia l’Atlético Nacional, l’altre gran club paisa.
I quan torna la inspiració, tot és possible. I quan s’ajunta el talent, el futbol brota. I Colòmbia, després d’un inici accidentat contra el Japó, en què Quintero, això sí, va deixar una pinzellada del seu talent amb un gol per sota de la tanca, es torna a il·lusionar abraçada a dues cames esquerres de toc exquisit: l’eterna de James Rodríguez i la d’un Juanfer que ha tornat per pintar de color el futbol de la selecció cafetera. “L’estic veient amb molta intensitat d’intervencions, quan habitualment és un futbolista que mira més a porteria que el joc”, assegura Lillo. “Pékerman ha trobat l’equip i ha d’entregar-se a tots dos, que són els millors futbolistes que té pel que fa a talent”, diu Peláez. “Són la parella del moment”, ha sintetitzat l’etern Carlos Valderrama. “Són dos jugadors que tenen un talent enorme i que a sobre s’han complementat molt bé”, reconeixia el mateix Pékerman, que ha trobat el motor de la nova Colòmbia en la connexióEnvigado, en el talent sorgit dels carrers d’Antioquia per agitar Rússia.