Un jerarca a foc lent

Reco­nei­xia Obdu­lio Varela, lle­gen­dari capità de l’Uru­guai campió del món el 1950, aquell de qui diuen que era capaç de dor­mir al ves­ti­dor del Mara­canã men­tre a fora espe­ra­ven 200.000 bra­si­lers per esbron­car-lo, que ell havia nas­cut per manar. “Però com qual­se­vol altra per­sona. Dis­fru­tar del fut­bol, orga­nit­zar una mica, diri­gir...”, havia expres­sat el Negro Jefe, posseïdor d’un braçal que porta implícits els valors del coratge, del sacri­fici, de la rauxa per defen­sar un país de tan sols 3 mili­ons d’habi­tants però d’una tra­dició fut­bolística que supera qual­se­vol fron­tera geogràfica, social o demogràfica. Una cinta de capità que ha pas­sat de gene­ra­ci­ons en gene­ra­ci­ons fins arri­bar al braç de Diego Godín (Rosa­rio, Uru­guai, 1986), un altre pura sang. Però ras­car sota els pas­sos del cen­tral de l’Atlético de Madrid és posar en qua­ran­tena les con­vic­ci­ons de Varela. Encara que la vir­tut del lide­ratge ten­deix a empa­rar-se sota la llum de la genètica, d’haver nas­cut per gover­nar, el camí del defensa nas­cut a Rosa­rio, a l’inte­rior del país, parla de pro­ces­sos, d’apre­nen­tatge i de saber escol­tar abans de poder par­lar. “Diego és el clar exem­ple que una per­sona no neix líder, sinó que es fa líder. A molta gent l’ha sorprès com s’ha anat for­jant, com ha anat apre­nent de gent com Lucano, Scotti, Egu­ren o jo mateix”, ha expli­cat en alguna ocasió el carismàtic Sebastián Abreu. “I és que al prin­cipi, quan va ater­rar al ves­ti­dor, par­lava poc”, con­firma Sebastián Egu­ren, com­pany seu en el Vila-real i també en el con­junt celeste: “Era res­pectuós, però par­ti­ci­pava poc. No crec que fos perquè no li interes­sava, sim­ple­ment perquè ente­nia que era el rol que li per­to­cava”, con­ti­nua el 59 vega­des inter­na­ci­o­nal amb l’Uru­guai.

Neda­dor per ins­tint, quan quasi mor ofe­gat sent un nen, i bri­llant en dis­ci­pli­nes com l’atle­tisme, Godín ha aca­bat fent camí en el fut­bol. Es va fer defensa amb 17 anys, després d’haver mal­gas­tat anys de for­mació en un rol poc pro­ba­ble per a algú de les seves vir­tuts com el de mit­ja­punta. Superat el metre vui­tanta i amb un físic que ja impac­tava durant els seus pri­mers anys en el fut­bol uru­guaià, pri­mer en el Cerro i després en el Naci­o­nal de Mon­te­vi­deo, Godín va apren­dre a esti­mar l’ofici de defen­sar, a valo­rar cada cen­trada des­pen­jada, cada intent del rival des­ar­mat en l’emergència. A manar, n’hi va ense­nyar el dia a dia, la con­vivència amb el Cholo Sime­one en l’Atlético i el fre­ga­ment amb Diego Lugano en la selecció. “Lugano és una per­sona amb mag­ne­tisme. A la gent li agrada estar a prop seu, escol­tar-lo, par­lar amb ell. I amb Godín tenien una gran relació, tant a dins com també a fora del ter­reny de joc”, afirma Egu­ren, com­pany d’habi­tació del colc­ho­nero durant dese­nes de con­cen­tra­ci­ons amb la celeste fins que un dia, quasi sense haver apre­ciat el procés, es va ado­nar que Godín ja era un jerarca per als seus com­panys, per a la gent. “Com el mira­ven, com l’escol­ta­ven. De sobte era evi­dent que s’havia con­ver­tit en una per­sona que des­per­tava admi­ració. I no només en el fut­bol, sinó també en la vida. Godín no és un talent natu­ral, en la seva història hi ha molt de superació, d’esforç, de sacri­fici. I això a l’uru­guaià li crida molt l’atenció”, con­ti­nua. Tant, que quan Lugano va deci­dir fer un pas al cos­tat, Tabárez va entre­gar el braçal al seu com­pany de bata­lles, davant de fut­bo­lis­tes de gran tra­jectòria en l’equip naci­o­nal com Luis Suárez, Cavani o fins i tot Diego Forlán, que no aban­do­na­ria la selecció fins al març del 2015. “Godín repre­senta com ningú els valors dels uru­gua­ians”, va jus­ti­fi­car el Maes­tro. “I que tots aquests juga­dors com Suárez, Cavani o Forlán accep­tes­sin amb tanta natu­ra­li­tat l’elecció, parla bé d’ells i també del crei­xe­ment que ha tin­gut Godín dins l’equip”, observa Egu­ren.

Des d’una natu­ra­li­tat elo­gi­ada a dins del ves­ti­dor celeste, d’una humi­li­tat con­tras­tada, Godín ha aca­bat con­ver­tint-se en l’Obdu­lio Varela de la seva època. Inti­mi­da­dor, ferri, poderós en el cos a cos, i ara essen­cial en el dia a dia d’una Uru­guai en què els codis són quasi de família. Lugano va ofe­rir la mà a Godín, i ara és ell qui abraça amb força José María Giménez per man­te­nir una cadena que ve de lluny. “Els uru­gua­ians estem acos­tu­mats a com­pe­tir mol­tes vega­des, per qüesti­ons econòmiques o soci­als, en infe­ri­o­ri­tat. Això fa que la uni­tat entre com­panys sigui inne­go­ci­a­ble, perquè si no és així ens enfon­sem. Vaig tenir la for­tuna de conèixer moltíssim els inte­grants de la gene­ració del 50, i trans­me­tien aquest valor amb moltísima força”, observa Jorge Fos­sati, tècnic que va fer debu­tar Godín en la selecció l’any 2005 i que ara admira des de la distància l’evo­lució d’aquell espi­gat cen­tral que va posar un peu al ves­ti­dor de la selecció sense dei­xar anar ni una paraula. “No par­lava gaire, però jo sí que li obser­vava valors de líder. I vaig dir als diri­gents del seu club, que era el Cerro: cui­deu-lo que aquest és el defensa del futur en la selecció.” I sigui com sigui, des d’una jerar­quia adqui­rida o innata, assu­mida des del dia a dia o ama­gada en el seu inte­rior, Godín ha aca­bat obser­vant la història des de dalt, con­ver­tit en un jerarca d’època i a només sis par­tits de con­ver­tir-se en el fut­bo­lista que més vega­des s’ha enfun­dat la sagrada samar­reta celeste.