Reconeixia Obdulio Varela, llegendari capità de l’Uruguai campió del món el 1950, aquell de qui diuen que era capaç de dormir al vestidor del Maracanã mentre a fora esperaven 200.000 brasilers per esbroncar-lo, que ell havia nascut per manar. “Però com qualsevol altra persona. Disfrutar del futbol, organitzar una mica, dirigir...”, havia expressat el Negro Jefe, posseïdor d’un braçal que porta implícits els valors del coratge, del sacrifici, de la rauxa per defensar un país de tan sols 3 milions d’habitants però d’una tradició futbolística que supera qualsevol frontera geogràfica, social o demogràfica. Una cinta de capità que ha passat de generacions en generacions fins arribar al braç de Diego Godín (Rosario, Uruguai, 1986), un altre pura sang. Però rascar sota els passos del central de l’Atlético de Madrid és posar en quarantena les conviccions de Varela. Encara que la virtut del lideratge tendeix a emparar-se sota la llum de la genètica, d’haver nascut per governar, el camí del defensa nascut a Rosario, a l’interior del país, parla de processos, d’aprenentatge i de saber escoltar abans de poder parlar. “Diego és el clar exemple que una persona no neix líder, sinó que es fa líder. A molta gent l’ha sorprès com s’ha anat forjant, com ha anat aprenent de gent com Lucano, Scotti, Eguren o jo mateix”, ha explicat en alguna ocasió el carismàtic Sebastián Abreu. “I és que al principi, quan va aterrar al vestidor, parlava poc”, confirma Sebastián Eguren, company seu en el Vila-real i també en el conjunt celeste: “Era respectuós, però participava poc. No crec que fos perquè no li interessava, simplement perquè entenia que era el rol que li pertocava”, continua el 59 vegades internacional amb l’Uruguai.

Nedador per instint, quan quasi mor ofegat sent un nen, i brillant en disciplines com l’atletisme, Godín ha acabat fent camí en el futbol. Es va fer defensa amb 17 anys, després d’haver malgastat anys de formació en un rol poc probable per a algú de les seves virtuts com el de mitjapunta. Superat el metre vuitanta i amb un físic que ja impactava durant els seus primers anys en el futbol uruguaià, primer en el Cerro i després en el Nacional de Montevideo, Godín va aprendre a estimar l’ofici de defensar, a valorar cada centrada despenjada, cada intent del rival desarmat en l’emergència. A manar, n’hi va ensenyar el dia a dia, la convivència amb el Cholo Simeone en l’Atlético i el fregament amb Diego Lugano en la selecció. “Lugano és una persona amb magnetisme. A la gent li agrada estar a prop seu, escoltar-lo, parlar amb ell. I amb Godín tenien una gran relació, tant a dins com també a fora del terreny de joc”, afirma Eguren, company d’habitació del colchonero durant desenes de concentracions amb la celeste fins que un dia, quasi sense haver apreciat el procés, es va adonar que Godín ja era un jerarca per als seus companys, per a la gent. “Com el miraven, com l’escoltaven. De sobte era evident que s’havia convertit en una persona que despertava admiració. I no només en el futbol, sinó també en la vida. Godín no és un talent natural, en la seva història hi ha molt de superació, d’esforç, de sacrifici. I això a l’uruguaià li crida molt l’atenció”, continua. Tant, que quan Lugano va decidir fer un pas al costat, Tabárez va entregar el braçal al seu company de batalles, davant de futbolistes de gran trajectòria en l’equip nacional com Luis Suárez, Cavani o fins i tot Diego Forlán, que no abandonaria la selecció fins al març del 2015. “Godín representa com ningú els valors dels uruguaians”, va justificar el Maestro. “I que tots aquests jugadors com Suárez, Cavani o Forlán acceptessin amb tanta naturalitat l’elecció, parla bé d’ells i també del creixement que ha tingut Godín dins l’equip”, observa Eguren.

Des d’una naturalitat elogiada a dins del vestidor celeste, d’una humilitat contrastada, Godín ha acabat convertint-se en l’Obdulio Varela de la seva època. Intimidador, ferri, poderós en el cos a cos, i ara essencial en el dia a dia d’una Uruguai en què els codis són quasi de família. Lugano va oferir la mà a Godín, i ara és ell qui abraça amb força José María Giménez per mantenir una cadena que ve de lluny. “Els uruguaians estem acostumats a competir moltes vegades, per qüestions econòmiques o socials, en inferioritat. Això fa que la unitat entre companys sigui innegociable, perquè si no és així ens enfonsem. Vaig tenir la fortuna de conèixer moltíssim els integrants de la generació del 50, i transmetien aquest valor amb moltísima força”, observa Jorge Fossati, tècnic que va fer debutar Godín en la selecció l’any 2005 i que ara admira des de la distància l’evolució d’aquell espigat central que va posar un peu al vestidor de la selecció sense deixar anar ni una paraula. “No parlava gaire, però jo sí que li observava valors de líder. I vaig dir als dirigents del seu club, que era el Cerro: cuideu-lo que aquest és el defensa del futur en la selecció.” I sigui com sigui, des d’una jerarquia adquirida o innata, assumida des del dia a dia o amagada en el seu interior, Godín ha acabat observant la història des de dalt, convertit en un jerarca d’època i a només sis partits de convertir-se en el futbolista que més vegades s’ha enfundat la sagrada samarreta celeste.