Generació Wembley
Set jugadors de l’actual selecció de Mèxic van formar part del ‘tri’ que va guanyar la medalla d’or en els Jocs Olímpics de Londres contra el Brasil de Neymar
Londres. Estiu del 2012. Jocs Olímpics. El Brasil, la selecció amb més mundials en el palmarès (5), acudeix a la gran cita amb una enorme espina clavada al cor: no posseir encara cap medalla d’or olímpica, i ho fa amb la gran sensació del moment a les seves files, Neymar, que amb 20 anys està considerat el futur rei del futbol mundial. I el crac del Santos no està sol, ja que amb ell hi van figures del nivell de Thiago Silva, Marcelo, Ganso, Oscar, Lucas Moura, Hulk i Pato. I el Brasil compleix les expectatives, ja que els de Menezes es classifiquen per a la gran final, després de completar una fase de grups immaculada, amb nou punts de nou possibles, i després d’eliminar Hondures i Corea del Sud, i amb tres gols de Neymar. El seu rival seria la selecció mexicana de Luis Fernando Tena, que sense fer soroll, i després d’un any molt convuls marcat per la inhabilitació de sis jugadors sub-22 per greus problemes de disciplina, va anar passant eliminatòries fins a veure’s amb la medalla de plata al coll ja assegurada.
Per a pràcticament tothom, fins i tot per a la premsa mexicana, el tri era el convidat de pedra de la festa brasilera de Wembley, ja que semblava que tots els camins duien a l’or de la verdeamarelha, i amb Neymar com a nova estrella del futbol mundial. Greu error. I és que va ser Mèxic la selecció que es va endur la glòria, i va demostrar que l’ésser humà s’envalenteix davant de l’adversitat, en una final marcada per un gol d’Oribe Peralta tan sols 28 segons després del xiulet inicial, una diana que va anar seguida de la gran imatge del partit: tot el grup dedicant el gol a Giovani dos Santos, absent en la final per una lesió. “Totes les crítiques que havia rebut el grup en l’any anterior, tots els dubtes, ens van enfortir, així que quan vaig marcar ho vaig tenir clar. Aquell gol era de Gio”, va recordar el davanter al cap d’un temps en un documental que la televisió pública mexicana va fer sobre la victòria. I després d’un munt d’ocasions errades, una altra vegada Peralta va fer el 0-2, ja ben entrada la segona meitat. De res va servir el gol de Hulk en el temps afegit, ja que l’or va acabar sent per a Mèxic. I els plors, per al Brasil i per a Neymar. Aquesta tarda, gairebé sis anys després, el gran líder de la canarinha es tornarà a enfrontar amb alguns d’aquells jugadors mexicans.
El retrobament
L’èxit de Londres va provocar que a Mèxic molts es freguessin les mans imaginant-se el que podrien fer aquells nois en la copa del món del Brasil, ja que, als grans campions, calia afegir-hi els membres de la selecció sub-17, que el 2005 va guanyar el mundial de la categoria –també contra el Brasil–, l’incombustible Rafa Márquez, i Carlos Vela i Javier Hernández, dos jugadors que es van perdre la cita olímpica –el primer, per decisió pròpia; el segon, perquè no va rebre el permís del United–. A l’hora de la veritat, però, Mèxic va tornar a ensopegar amb la mateixa pedra, els vuitens, l’eliminatòria en què els aztecas han caigut en els sis últims mundials. I el destí ha volgut que un altre somni de Neymar, guanyar el mundial, es torni a encreuar amb el de Mèxic, ser protagonista en una copa del món, juntament amb una de les generacions més prometedores de la seva història. I és que, en l’actual selecció mexicana, hi juguen set dels divuit homes que el 2012 van tocar la glòria a Wembley, i no en són vuit perquè el central Diego Reyes, un habitual en les llistes de Juan Carlos Osorio, es va lesionar uns dies abans de l’inici del mundial. Concretament, els supervivents són José de Jesús Corona, ara porter suplent d’Ochoa, i que a Londres va signar un torneig espectacular; Héctor Herrera, que es va donar a conèixer en els Jocs Olímpics, i que actualment és el gran creador del joc dels d’Osorio; Javier Aquino, que poc després de l’or va fitxar pel Vila-real; Marco Fabián, un altre dels jugadors importants de Mèxic; Raúl Jiménez, actualment primer suplent de Chicharito Hernández; Gio dos Santos, un dels emblemes de Mèxic que el 2005 ja va guanyar el mundial sub-17, i Oribe Peralta, ara ja veterà i amb pocs minuts, però que a Londres va ser l’heroi del tri. Pel que fa al Brasil, en l’actual selecció de Tite hi ha quatre jugadors que a Wembley es van quedar amb la mel a la boca: Neymar, Thiago Silva, Marcelo i Danilo.
Tot i que quatre anys després, en els Jocs Olímpics de Rio, Neymar es va poder treure l’espina de Londres i es va penjar al coll la medalla d’or, ben segur que aquesta tarda, en el moment de saludar un per un els jugadors rivals, li tornaran a venir al cap algunes de les escenes d’aquella trista jornada londinenca. A Mèxic, en canvi, esperen que els herois de Wembley tornin a trencar tots els pronòstics i s’imposin al totpoderós Brasil, una victòria històrica que els permetria disputar els quarts d’un mundial 32 anys després. I aquests jugadors, els de l’esperit de Londres, ja han demostrat que les estrelles al pit dels rivals no els intimiden. I, si no, que ho preguntin a Alemanya.
EL FINALITZADOR
Oribe Peralta va signar els dos gols de la victòria i va esdevenir el gran heroi dels mexicansDUES ABSÈNCIES
Carlos Vela, per decisió pròpia, i ‘Chicharito’, sense permís del United, s’ho van perdreUna gran polèmica prèvia
La polèmica va ser la nota dominant en l’entorn de la selecció sub-23 de Mèxic durant els mesos previs als Jocs Olímpics de Londres, després que el juny del 2011 vuit jugadors sub-22 –Israel Jiménez, Jorge Hernández, Javier Cortés, Néstor Calderón, Jonathan dos Santos, David Cabrera, Néstor Vidrio i Marco Fabián– fossin enxampats celebrant una festa amb prostitutes a l’hotel de concentració. L’escàndol, a més, havia anat precedit d’un altre, el 2010, de la selecció absoluta, quan tretze futbolistes van ser sancionats per la federació mexicana per haver fet una altra festa de caire sexual. Tot plegat va enrarir moltíssim l’ambient en la selecció i va provocar que ningú confiés que la participació del combinat sub-23 a Londres pogués culminar amb cap tipus d’alegria. La història, però, va ser ben diferent, i va acabar amb Israel Jiménez, Javier Cortés, Néstor Vidrio i Marco Fabián, quatre dels jugadors sancionats només un any abans, amb la medalla d’or penjada al coll.