Alemanya: el mundial nazi que mai no va ser

L’elecció de Rússia com a seu de l’actual mun­dial o la tria de Qatar com a amfi­trió de la copa del món de 2022 evi­den­cien que la FIFA juga un evi­dent paper de caràcter geo­polític que, en els casos esmen­tats, no té altra fina­li­tat per als estats que acu­llen una com­pe­tició d’aquesta mag­ni­tud que la de nor­ma­lit­zar la seva presència inter­na­ci­o­nal i emblan­quir els seus règims. En aquest sen­tit, cal reconèixer que la FIFA segueix amb la seva tra­dició històrica d’igno­rar el res­pecte als drets humans a l’hora d’ele­gir els estats amfi­tri­ons del mun­dial en afe­gir la Rússia de Putin i el Qatar de l’emir Al Thani a una infausta llista que inclou la Itàlia de Mus­so­lini, l’Argen­tina de Videla o l’Espa­nya de Franco, ja que el mun­dial de 1982 que va aco­llir l’Estat espa­nyol li va ser con­ce­dit en plena dic­ta­dura fran­quista.

Una relació funesta a la qual va estar a punt d’incor­po­rar-se l’Ale­ma­nya de Hit­ler. El führer va enten­dre ràpida­ment el bene­fici per a la difusió de la seva ide­o­lo­gia nazi que podia com­por­tar orga­nit­zar com­pe­ti­ci­ons espor­ti­ves d’abast mun­dial. Els Jocs Olímpics de Berlín de 1936, con­ce­dits a la capi­tal ale­ma­nya l’any abans del seu accés al poder, en van ser una bona mos­tra. De fet, va ser durant el desen­vo­lu­pa­ment d’aquests Jocs, el 13 d’agost de 1936, tres dies abans de la seva clau­sura, quan l’Ale­ma­nya nazi va for­ma­lit­zar la seva can­di­da­tura a aco­llir el mun­dial de 1942 en el marc del congrés de la FIFA que va cele­brar-se a Berlín.

A la can­di­da­tura nazi s’hi va afe­gir la del Bra­sil; la d’Itàlia, el 1934, i la de França, el 1938. Pre­ci­sa­ment en una nova reunió de la FIFA, cele­brada el 1938 a París la vigília de l’inici d’un dels mun­di­als política­ment més ten­sos de la història, la fede­ració inter­na­ci­o­nal va des­car­tar for­ma­lit­zar l’elecció de la seu mun­di­a­lista de 1942 i Jules Rimet va pos­po­sar la decisió, en espera d’un nou congrés que havia de cele­brar-se dos anys després a Luxem­burg. Entre­mig, Argen­tina es va afe­gir a la cursa per aco­llir el mun­dial com­pli­cant una mica més la decisió que l’enti­tat pre­si­dida per Rimet havia de pren­dre. Al llarg de 1939, el mateix Jules Rimet va visi­tar les ins­tal·laci­ons dels can­di­dats i va cons­ta­tar que l’Ale­ma­nya de Hit­ler avan­tat­java de manera clara les seves rivals sud-ame­ri­ca­nes. L’1 de setem­bre de 1939, però, men­tre Rimet visi­tava Rio de Janeiro, la invasió nazi de Polònia i l’esclat de la Segona Guerra Mun­dial van esvair qual­se­vol pos­si­bi­li­tat que el Ter­cer Reich hit­lerià es con­vertís en seu.

Tot i que la FIFA havia con­sen­tit l’annexió nazi d’Àustria i dels Sudets de Txe­cos­lovàquia, la invasió de Polònia i les seves con­seqüències van fer que la fede­ració inter­na­ci­o­nal no pogués mirar nova­ment cap a una altra banda. Un mes després d’aquest fet, el comitè exe­cu­tiu de la FIFA, reu­nit a Berna, va deci­dir can­cel·lar la reunió de Luxem­burg de 1940 que havia d’ele­gir la seu del mun­dial. Era la seva forma ofi­ci­osa de sus­pen­dre el mun­dial de 1942 fruit de la guerra, una decisió que també va ava­lar la con­fe­de­ració sud-ame­ri­cana de fut­bol, que va anun­ciar que pos­po­sa­ria les can­di­da­tu­res de Bra­sil i Argen­tina fins al final de con­flicte bèl·lic.

En un exer­cici de cinisme, el govern nazi va anun­ciar, el gener de 1941, que tot i haver ocu­pat bona part dels estats euro­peus, entre els quals Txe­cos­lovàquia, Bèlgica, Holanda, Noru­ega i Dina­marca, per­me­tria la seva par­ti­ci­pació al mun­dial de 1942 si final­ment s’aca­bava dis­pu­tant. De fet, no s’havia des­car­tat del tot i Argen­tina havia for­mu­lat una nova pro­posta plan­te­jant que Bue­nos Aires, Mon­te­vi­deo i Rio de Janeiro en com­par­tis­sin l’orga­nit­zació. La guerra i la sub­missió de bona part d’Europa al jou nazi, però, van aca­bar pro­vo­cant que, el 23 de març de 1941, Jules Rimet anunciés ofi­ci­al­ment la can­cel·lació del mun­dial. Ni l’Ale­ma­nya nazi en seria la seu, ni Hit­ler podria uti­lit­zar la par­ti­ci­pació de la seva selecció i de la de les naci­ons ocu­pa­des d’Europa per legi­ti­mar la seva posició en l’esce­nari inter­na­ci­o­nal.

El fet que la FIFA des­cartés for­mal­ment la cele­bració de la copa del món de fut­bol va acti­var l’esbo­jar­rada idea de Vla­di­mir Otz, un noble d’ori­gen euro­peu ins­tal·lat a la Patagònia argen­tina, que va deci­dir orga­nit­zar un mun­dial alter­na­tiu en aquest ter­ri­tori, ubi­cat als con­fins de l’Amèrica del Sud. El comte Otz va per­su­a­dir les nom­bro­ses comu­ni­tats que habi­ta­ven aque­lla regió inhòspita (fruit bàsica­ment de la cons­trucció de grans obres d’engi­nye­ria) per tal de for­mar fins a nou selec­ci­ons naci­o­nals, que van ser les que final­ment van dis­pu­tar-se el tri­omf en aque­lla insòlita com­pe­tició que, òbvi­a­ment, no va ser reco­ne­guda per les instàncies fut­bolísti­ques inter­na­ci­o­nals i que, encara avui, té una part molt impor­tant de mite i de lle­genda.

Entre les selec­ci­ons par­ti­ci­pants des­ta­cava la de la Patagònia, que reco­llia indígenes maput­xes nadius del ter­ri­tori amfi­trió del cam­pi­o­nat i que, final­ment, va ser la que va asso­lir el tri­omf, després de vèncer en la final la selecció germànica, inte­grada bàsica­ment per engi­nyers esta­blerts a la regió. La selecció maputxe de la Patagònia, que es va con­ver­tir en una forma de rei­vin­di­cació naci­o­nal d’aquesta comu­ni­tat, va ser una ini­ci­a­tiva del comte Otz, que pre­te­nia que hi hagués una selecció que des­pertés l’interès pel mun­dial entre els nadius. Però no només aquest mun­dial als con­fins del pla­neta va inten­tar diri­mir, en aquell any 1942, qui havia d’here­tar el tron fut­bolístic després de la victòria ita­li­ana de 1938. El par­tit amistós que, el 20 de setem­bre de 1942, van dis­pu­tar a l’estadi olímpic de Berlín les selec­ci­ons de l’Ale­ma­nya nazi i de Suècia davant de cent mil espec­ta­dors ha estat sovint con­si­de­rat com una final ofi­ci­osa del mun­dial que aquell mateix any va ser can­cel·lat, ja que va enfron­tar les, segu­ra­ment, dues millors selec­ci­ons euro­pees d’aquell temps.

El par­tit, dis­pu­tat enmig d’una gran tensió, espe­ci­al­ment pels juga­dors ale­manys, que després d’una sor­pre­nent der­rota davant de Suïssa en un par­tit jugat el dia de l’ani­ver­sari d’Adolf Hit­ler van ser adver­tits que en cas de noves der­ro­tes serien envi­ats a com­ba­tre al front de l’Est, va aca­bar amb la victòria de la neu­tral Suècia (2-3) i va supo­sar una humi­li­ació difícil de dige­rir. De fet, el nazisme va deci­dir sus­pen­dre els pocs par­tits entre selec­ci­ons que encara es dis­pu­ta­ven i va forçar els inte­grants del seu com­bi­nat naci­o­nal a afe­gir-se a les for­ces arma­des. El de 1942 ha pas­sat a la història, doncs, com el mun­dial nazi que mai no va ser. La copa del món no repren­dria el seu curs fins al 1950, quan Bra­sil en va aco­llir la quarta edició. Un esce­nari on va rea­parèixer la copa Jules Rimet, el tro­feu que, durant tota la Segona Guerra Mun­dial, el pre­si­dent de la fede­ració ita­li­ana havia tin­gut ama­gat en una capsa de saba­tes a sota el seu llit per evi­tar que caigués en mans dels nazis i aquests l’uti­lit­zes­sin per a la seva pro­pa­ganda. La d’un mun­dial que mai no va ser.