L’elecció de Rússia com a seu de l’actual mundial o la tria de Qatar com a amfitrió de la copa del món de 2022 evidencien que la FIFA juga un evident paper de caràcter geopolític que, en els casos esmentats, no té altra finalitat per als estats que acullen una competició d’aquesta magnitud que la de normalitzar la seva presència internacional i emblanquir els seus règims. En aquest sentit, cal reconèixer que la FIFA segueix amb la seva tradició històrica d’ignorar el respecte als drets humans a l’hora d’elegir els estats amfitrions del mundial en afegir la Rússia de Putin i el Qatar de l’emir Al Thani a una infausta llista que inclou la Itàlia de Mussolini, l’Argentina de Videla o l’Espanya de Franco, ja que el mundial de 1982 que va acollir l’Estat espanyol li va ser concedit en plena dictadura franquista.

Una relació funesta a la qual va estar a punt d’incorporar-se l’Alemanya de Hitler. El führer va entendre ràpidament el benefici per a la difusió de la seva ideologia nazi que podia comportar organitzar competicions esportives d’abast mundial. Els Jocs Olímpics de Berlín de 1936, concedits a la capital alemanya l’any abans del seu accés al poder, en van ser una bona mostra. De fet, va ser durant el desenvolupament d’aquests Jocs, el 13 d’agost de 1936, tres dies abans de la seva clausura, quan l’Alemanya nazi va formalitzar la seva candidatura a acollir el mundial de 1942 en el marc del congrés de la FIFA que va celebrar-se a Berlín.

A la candidatura nazi s’hi va afegir la del Brasil; la d’Itàlia, el 1934, i la de França, el 1938. Precisament en una nova reunió de la FIFA, celebrada el 1938 a París la vigília de l’inici d’un dels mundials políticament més tensos de la història, la federació internacional va descartar formalitzar l’elecció de la seu mundialista de 1942 i Jules Rimet va posposar la decisió, en espera d’un nou congrés que havia de celebrar-se dos anys després a Luxemburg. Entremig, Argentina es va afegir a la cursa per acollir el mundial complicant una mica més la decisió que l’entitat presidida per Rimet havia de prendre. Al llarg de 1939, el mateix Jules Rimet va visitar les instal·lacions dels candidats i va constatar que l’Alemanya de Hitler avantatjava de manera clara les seves rivals sud-americanes. L’1 de setembre de 1939, però, mentre Rimet visitava Rio de Janeiro, la invasió nazi de Polònia i l’esclat de la Segona Guerra Mundial van esvair qualsevol possibilitat que el Tercer Reich hitlerià es convertís en seu.

Tot i que la FIFA havia consentit l’annexió nazi d’Àustria i dels Sudets de Txecoslovàquia, la invasió de Polònia i les seves conseqüències van fer que la federació internacional no pogués mirar novament cap a una altra banda. Un mes després d’aquest fet, el comitè executiu de la FIFA, reunit a Berna, va decidir cancel·lar la reunió de Luxemburg de 1940 que havia d’elegir la seu del mundial. Era la seva forma oficiosa de suspendre el mundial de 1942 fruit de la guerra, una decisió que també va avalar la confederació sud-americana de futbol, que va anunciar que posposaria les candidatures de Brasil i Argentina fins al final de conflicte bèl·lic.

En un exercici de cinisme, el govern nazi va anunciar, el gener de 1941, que tot i haver ocupat bona part dels estats europeus, entre els quals Txecoslovàquia, Bèlgica, Holanda, Noruega i Dinamarca, permetria la seva participació al mundial de 1942 si finalment s’acabava disputant. De fet, no s’havia descartat del tot i Argentina havia formulat una nova proposta plantejant que Buenos Aires, Montevideo i Rio de Janeiro en compartissin l’organització. La guerra i la submissió de bona part d’Europa al jou nazi, però, van acabar provocant que, el 23 de març de 1941, Jules Rimet anunciés oficialment la cancel·lació del mundial. Ni l’Alemanya nazi en seria la seu, ni Hitler podria utilitzar la participació de la seva selecció i de la de les nacions ocupades d’Europa per legitimar la seva posició en l’escenari internacional.

El fet que la FIFA descartés formalment la celebració de la copa del món de futbol va activar l’esbojarrada idea de Vladimir Otz, un noble d’origen europeu instal·lat a la Patagònia argentina, que va decidir organitzar un mundial alternatiu en aquest territori, ubicat als confins de l’Amèrica del Sud. El comte Otz va persuadir les nombroses comunitats que habitaven aquella regió inhòspita (fruit bàsicament de la construcció de grans obres d’enginyeria) per tal de formar fins a nou seleccions nacionals, que van ser les que finalment van disputar-se el triomf en aquella insòlita competició que, òbviament, no va ser reconeguda per les instàncies futbolístiques internacionals i que, encara avui, té una part molt important de mite i de llegenda.

Entre les seleccions participants destacava la de la Patagònia, que recollia indígenes maputxes nadius del territori amfitrió del campionat i que, finalment, va ser la que va assolir el triomf, després de vèncer en la final la selecció germànica, integrada bàsicament per enginyers establerts a la regió. La selecció maputxe de la Patagònia, que es va convertir en una forma de reivindicació nacional d’aquesta comunitat, va ser una iniciativa del comte Otz, que pretenia que hi hagués una selecció que despertés l’interès pel mundial entre els nadius. Però no només aquest mundial als confins del planeta va intentar dirimir, en aquell any 1942, qui havia d’heretar el tron futbolístic després de la victòria italiana de 1938. El partit amistós que, el 20 de setembre de 1942, van disputar a l’estadi olímpic de Berlín les seleccions de l’Alemanya nazi i de Suècia davant de cent mil espectadors ha estat sovint considerat com una final oficiosa del mundial que aquell mateix any va ser cancel·lat, ja que va enfrontar les, segurament, dues millors seleccions europees d’aquell temps.

El partit, disputat enmig d’una gran tensió, especialment pels jugadors alemanys, que després d’una sorprenent derrota davant de Suïssa en un partit jugat el dia de l’aniversari d’Adolf Hitler van ser advertits que en cas de noves derrotes serien enviats a combatre al front de l’Est, va acabar amb la victòria de la neutral Suècia (2-3) i va suposar una humiliació difícil de digerir. De fet, el nazisme va decidir suspendre els pocs partits entre seleccions que encara es disputaven i va forçar els integrants del seu combinat nacional a afegir-se a les forces armades. El de 1942 ha passat a la història, doncs, com el mundial nazi que mai no va ser. La copa del món no reprendria el seu curs fins al 1950, quan Brasil en va acollir la quarta edició. Un escenari on va reaparèixer la copa Jules Rimet, el trofeu que, durant tota la Segona Guerra Mundial, el president de la federació italiana havia tingut amagat en una capsa de sabates a sota el seu llit per evitar que caigués en mans dels nazis i aquests l’utilitzessin per a la seva propaganda. La d’un mundial que mai no va ser.