La venda d’armilles a territori britànic ha crescut un 35% en les últimes setmanes. Dada de la firma Marks & Spencer, proveïdor oficial de la selecció anglesa de futbol. Casualitat? No. Simplement una d’aquelles coses del futbol. A Anglaterra ha nascut un nou dandi. Gareth Southgate [3 de setembre del 1970, Watford] està marcant tendència en aquest mundial de Rússia. Estil inconfusible. Als antípodes d’aquell arquetip d’entrenador barroc amb xandall i gorra, una espècie ja malauradament en perill d’extinció però que encara es pot veure en alguna banqueta, sobretot en categories inferiors o en el futbol allunyat de l’elit. Southgate no és d’aquests. Ell pertany a la nova generació. Elegància davant de tot. Camisa, pantalons de vestir, corbata i la seva ja clàssica armilla. Tot un gentleman. Segons el Daily Mail, una estampa ja del tot instaurada en homenatge directe al seu avi matern, l’ex-marine Arthur Toll.

El look de Southgate està causant furor entre els aficionats anglesos. També el futbol d’aquesta Anglaterra rejovenida. Ni rastre de l’herència de Roy Hodgson. Southgate és aire fresc. Després del desencís del mundial del Brasil del 2014 –Anglaterra va ser última de grup sense guanyar cap partit– i de la nova decepció en l’Eurocopa de França del 2016 –eliminats als vuitens per Islàndia–, la federació anglesa necessitava un substitut. Sam Allardyce va assumir el càrrec però el seu regnat va durar 67 dies –va estar involucrat en una trama de corrupció de fitxatges–. Llavors, al setembre del 2016, va aparèixer la figura de Southgate. Tres anys a la banqueta del Middlesbrough i una altra etapa com a seleccionador sub-21 d’Anglaterra era el seu discret currículum, però la FA ho va tenir clar. L’aposta era arriscada, però per ara el temps està demostrant l’encert d’aquella decisió.

Southgate ha deixat fora del projecte homes com Sturridge, Hart o Wilshere, tots membres encara d’aquella vella guàrdia, i ha nodrit la selecció de noms interessants com Trippier, Maguire, Lingard, Loftus-Cheek o Pickford. Liderats tots ells per un excels Harry Kane, Anglaterra somia ara en la possibilitat de jugar la gran final del proper dia 15 de juliol a Moscou. De moment, el que ja ha aconseguit Gareth Southgate és portar els britànics a uns quarts de final d’un mundial dotze anys després, i posar fi d’una vegada a la maledicció de les tandes de penal. Abans de trencar el malefici dimarts contra Colòmbia, Anglaterra havia perdut set de les últimes vuit tandes entre mundials i Eurocopes. Ell mateix ho havia viscut en primera persona. El 26 de juny del 1996, en l’Eurocopa que organitzava precisament Anglaterra, Southgate va fallar el penal decisiu a Wembley en les semifinals contra Alemanya. Dimarts es va poder treure per fi aquella espina que feia 22 anys que tenia clavada. Mai Anglaterra havia tingut premi en un mundial en la loteria des del punt de penal.

Southgate coneixia el malefici i ha conscienciat i preparat els seus homes per superar aquest mur mental. Ho va reconèixer en la roda de premsa posterior al partit contra Colòmbia. Anglaterra havia preparat els penals i Pickford tenia estudiats tots els llançadors rivals. Southgate no deixa res per a l’atzar. Aquesta Anglaterra ataca bé per banda i també pel centre. Li agrada tenir la iniciativa. Proposa. Té versatilitat i talent. Però també treball tàctic. La pissarra de Southgate està absolutament present en el joc. Ho corroboren les dades. Dels nou gols que ha marcat Anglaterra en aquest mundial, sis han estat a pilota aturada. D’aquests sis, tres han arribat des del punt de penal, però dos dels penals han estat generats a la sortida d’un córner. Contra Panamà, un dels dos gols de Stones va arribar en una falta assajada servida en curt perfectament executada. La resta, tot córners. Stones va repetir contra Panamà culminant una acció des de la cantonada i, contra Tunísia, Kane va decidir amb dos gols fets també a partir d’un córner en segona jugada. Suècia està avisada.