Les seves llàgrimes van ser el pitjor presagi. La imatge que necessitava el món per palpar que la por de perdre d’aquells futbolistes era molt més poderosa que el seu desig de guanyar. El Brasil encara no havia perdut Neymar, víctima d’una entrada de Zúñiga en els quarts de final, i molt menys havia encaixat la derrota més dolorosa de la seva història al Mineirão contra Alemanya en la semifinal, però el plor nerviós de Thiago Silva (Rio de Janeiro, Brasil, 1984) abans de la tanda de penals contra Xile, a vuitens, va ser simptomàtic que als budells de la canarinha s’amagava una pressió desmesurada. La de 200 milions de persones frisant per la glòria. I també la de la mirada de la història, que duia molt endins la derrota del 1950. Avui, la càrrega ja és doble.

Thiago Silva, lesionat, no va ser ni tan sols sobre la gespa el dia que Belo Horizonte es va tenyir de negre. Però la seva estampa de capità desconsolat en un moment crucial va formar part de la penitència més agra de la pentacampiona. “Un home no plora. La imatge contra Xile queda malament”, expressaria poc després Dunga, encarregat de reconstruir la verdeamarelha de les seves cendres i de posar cara a la derrota. Una d’elles seria la de Silva, a qui retiraria la cinta de capità i els galons que l’il·luminaven com un dels centrals més complets del planeta. “Només jo sé el que he passat després del 2014. I potser mereixia viure-ho”, afirma avui el defensa del PSG, amb una serenitat que encaixa més amb les seves actuacions en el mundial de Rússia que no pas amb el record de fa quatre estius.

Al central brasiler li ha tocat baixar a l’infern per tornar a lluitar pel cel. I en això està, als seus 33 anys, fins ara completant un mundial impecable, en què ha donat una seguretat imponent a un Brasil que domina tots els registres, tant quan pot donar volada a la imaginació com quan li toca ser disciplinat i solidari en l’esforç. Silva ha participat a totes dues àrees: marcant un gol contra Sèrbia i sobretot satisfent amb elegància totes les necessitats defensives de l’equip. No ha vist ni una sola targeta, només ha comès dues faltes en quatre partits i, en canvi, ha mostrat una sensació d’autoritat que feia temps que no exhibia i una compenetració magnífica amb João Miranda. “M’he preparat moltíssim per a aquest moment. L’edat et treu algunes coses, però també te’n dona d’altres. Ho he passat malament, però crec que he tingut l’equilibri que necessitava. Sempre he estat tranquil, he intentat ser respectuós amb tothom i esperar el meu moment”, explica el defensa, que contra Mèxic va tornar a ser capità de la canarinha en un mundial, i que lluita per expiar els seus pecats en una terra que coneix i que li desperta tants mals records com el passat mundial. I és que si al Brasil Thiago Silva va estar a prop de morir futbolísticament, a Moscou es va acostar a la tragèdia quan, sent futbolista del Dinamo de Moscou el 2005, li van diagnosticar tuberculosi. “Va ser un dels tràngols més durs de la meva vida. Espero que aquesta vegada em pugui endur millors records d’aquí.”

2

faltes

ha fet Silva a Rússia