Bèlgica torna a les por­tes del cel. 31 anys després, els dia­bles ver­mells tre­uen el cap a l’Olimp del fut­bol mun­dial per banyar, ara sí d’or, la gene­ració amb més talent que ha vist la seva història, dei­xant en el camí una orgu­llosa Bra­sil amb una pri­mera mei­tat d’heme­ro­teca, amb un plan­te­ja­ment quirúrgic de Robert Martínez i resis­tint amb el cor en un puny a un final de par­tit que el deixa davant la pos­si­bi­li­tat d’ele­var la seva història. Només França separa ara l’esti­lista selecció belga del Luzh­niki.

Tite venia elo­giat fins a l’extrem. Per la seva capa­ci­tat per cons­truir un equip fibrós i alhora àgil, fia­ble i cre­a­tiu. Però en el duel de pis­sar­res, Roberto Martínez va afi­nar, conei­xe­dor de les carències i poten­ci­als del seu equip i de les par­ti­cu­la­ri­tats d’una Bra­sil que fins ahir no havia evi­den­ciat fui­tes. El de Bala­guer va aga­far la clau anglesa i va ajus­tar car­gols, va fer retocs en el reglatge del seu equip des de l’ali­ne­ació fins a les posi­ci­ons, sacri­fi­cant Car­rasco per Chadli i sobre­tot com­pro­me­tent l’estil amb l’absència de Mer­tens i l’entrada de Fellaini. Però Bèlgica va ser un equip esmo­lat, ten­dre defen­si­va­ment, però sem­pre pre­pa­rat per agre­dir en la rèplica, amb un entra­mat pre­pa­rat exclu­si­va­ment per a l’ocasió, defen­sant amb qua­tre defen­ses, incrus­tant Chadli al mig del camp i sobre­tot esco­rant Lukaku a la dreta per amenaçar l’esquena de Mar­celo, alli­be­rant De Bruyne de qual­se­vol rigor defen­siu. Així, va res­pi­rar amb força a les pri­me­res esco­me­ses del Bra­sil, amb una rema­tada de Thi­ago Silva a la fusta inclosa, va tro­bar-se amb un gol a favor gràcies a un córner afor­tu­nat que Fer­nan­dinho va intro­duir en la seva pròpia por­te­ria i va tor­tu­rar la calma d’una cana­rinha que volia ata­car, però vivia pen­sant per­ma­nent­ment en la seva rere­guarda.

Poc ofi­ci­osa en el reple­ga­ment defen­siu, la selecció belga va con­te­nir amb tanta eficàcia com va poder la insistència del Bra­sil, i sobre­tot va ser lúcida apu­nya­lant al con­tra­a­tac, des­car­re­gant ràpida­ment cap a Lukaku i obli­gant Miranda a aban­do­nar el seu con­fort a la zona cen­tral, i amb un De Bruyne que domina tots els regis­tres, des de l’atac estàtic fins a la tran­sició, des de l’última pas­sada fins al col­peig. I quan li van ofe­rir la pos­si­bi­li­tat d’exhi­bir-ho, el mig­cam­pista del Manc­hes­ter City va cas­ti­gar per segona vegada la por­te­ria d’Alis­son amb un xut net, amb l’empe­nya, lluny de la silu­eta del por­ter del Roma, envi­ant a la lona una cana­rinha que va tenir esto­nes de veure-ho tot borrós.

Atro­pe­llat tàcti­ca­ment pel seu homòleg en el pri­mer acte, Tite va dema­nar audiència al des­cans. Dret a rèplica. Va redi­bui­xar les seves con­vic­ci­ons del 4-1-4-1 al 4-4-2, cen­trant Ney­mar i posant en nòmina Fir­mino. El Bra­sil va ser valent. Quin remei. I en un par­tit d’entre­na­dors, el desen­llaç va que­dar a mercè d’un con­tra­a­tac belga o del fet que la insistència del gegant sud-ame­ricà acabés fent estralls prop d’un Thi­baut Cour­tois, de qui no va fal­tar el seu reper­tori de mans habi­tual. Una clau a Dou­glas Costa, que no va tri­gar a com­parèixer a toc de cor­neta.

El Bra­sil, que en la pri­mera mei­tat s’havia vist abai­xant les ore­lles i la cua, orfe de l’equi­li­bri de Case­miro per segar els con­tra­a­tacs rivals, va des­ple­gar les plo­mes en la represa en l’intent d’inti­mi­dar una Bèlgica que va tenir un moment de dubte, i que quan sem­blava que s’acli­ma­tava a les cir­cumstàncies, va veure com la flama de la pen­ta­cam­pi­ona revi­via. Quan un va ves­tit de groc i du cinc estre­lles cosi­des al pit, qual­se­vol espurna és bona. I la va encen­dre Cou­tinho amb una pas­sada deli­cada, ben tocada a l’entrada d’un Renato Augusto que havia aca­bat d’entrar i que va triar bé un pal per fer inútil l’esti­rada de Cour­tois i obrir el cel de Kazan a un final nova­ment tre­pi­dant, en què Bèlgica va evi­den­ciar que mirar enrere no li acaba de fer el pes i en què pri­mer Renato, amb una rema­tada lleu­ge­ra­ment des­vi­ada i després Cou­tinho, amb un xut impropi del seu talent, van tenir les seves opor­tu­ni­tats. Els dia­bles van arri­bar amb la llen­gua a fora, però van resis­tir amb tot el cor. La resta ho va fer Cour­tois, que amb una esti­rada que ja és història del tor­neig, va negar un gol en el temps afe­git a Ney­mar per enviar Bèlgica a la semi­fi­nal, per des­a­fiar el sos­tre de vidre de tota una nació.