Pun­tual, dues dècades després, Croàcia torna a una semi­fi­nal d’un mun­dial. Entre­gada a l’ago­nia, de nou en mans d’una tanda de penals i il·lumi­nada per segona eli­mi­natòria seguida per la sang freda de Raki­tic per mate­ri­a­lit­zar el defi­ni­tiu, el con­junt balcànic es planta per segon cop en la història a les por­tes d’una final mun­di­a­lista després d’enter­rar les espe­ran­ces d’una amfi­tri­ona que va morir dem­peus i molt més lluny del que havia ima­gi­nat.

Rússia va ser Rússia. I Croàcia no es va trair, però li va fal­tar luci­desa en alguns moments. Va accep­tar el rol que li ofe­ria la tarda i d’alguna manera va tole­rar el pes de la ini­ci­a­tiva. Zlatko Dalic va rebo­bi­nar i, con­tra un equip que li havia d’entre­gar la pilota, va plan­tar sobre la gespa de Sotxi un equip sense un ter­cer mig­cam­pista per pro­te­gir l’esquena de Modric i Raki­tic, un rol que s’havien repar­tit Badelj i Bro­zo­vic durant el tor­neig. Com en l’estrena con­tra Nigèria, el madri­dista i el blau­grana van cus­to­diar la zona ampla, inten­tant neu­tra­lit­zar la pro­posta d’un rival perillós des de la seva pro­posta silen­ci­osa. Encara que ahir Txert­xe­sov va dema­nar un punt més d’ambició en la pressió, d’esti­rar línies per anar a bus­car la pilota a prop de Sub­a­sic, la sbórnaia no va tenir mira­ments a espe­rar, a viure sense la pilota i ple­gar veles quan Modric, i sobre­tot Raki­tic, van acon­se­guir anul·lar la pressió.

Rússia, que va arri­bar al seu tor­neig jus­teta d’auto­es­tima, ha aga­fat el gust a l’espe­rit del super­vi­vent. No es reclama més del que té. Arrisca poc. No s’exposa. Però ha sabut opti­mit­zar els seus moments i, tot i la fogo­si­tat ini­cial d’Ante Rebic, que con­ti­nua exhi­bint-se davant l’interès del Bayern, i alguna apro­xi­mació a la porta d’Akin­feev, va aca­bar tra­ient rèdits de la seva escassa pos­sessió de pilota. I va tor­nar a ser Txérixev, endol­cint encara més un tor­neig que ni ell mateix hau­ria ambi­ci­o­nat fa unes set­ma­nes, qui va encen­dre la nit amb una nova peça de col·lec­ci­o­nista. Després de mar­car dos gols de gran fac­tura en l’estrena con­tra l’Aràbia Sau­dita, i de repe­tir també con­tra Egipte, l’extrem de Nijni Nov­go­rod va omplir els ulls de tot un país amb una rema­tada viru­lenta, amb una fue­tada amb la cama esquerra per dis­pa­rar les expec­ta­ti­ves d’una amfi­tri­ona que viu per sobre de les seves pos­si­bi­li­tats.

I que va tenir desac­ti­vada durant una bona estona Croàcia, incapaç de recu­pe­rar el fil del seu fut­bol, de recol­zar-se en Modric i Raki­tic i de tenir pro­fun­di­tat amb els juga­dors de banda. Rússia domi­nava l’escena, però en un mun­dial en el qual ha comès poques erra­des, es va des­co­sir. Per un moment va que­dar mal parada defen­si­va­ment, Croàcia va enllaçar ràpid, va jugar en ver­ti­cal, i Mand­zukic va tro­bar espai a l’esquena de Mario Fer­nan­des per aca­bar ser­vint una pilota franca a Kra­ma­ric, que venint des del dar­rere no va des­a­pro­fi­tar l’opor­tu­ni­tat de posar el cronòmetre a zero al pas per ves­ti­dors.

Croàcia va sobre­viure a l’adver­si­tat. I va redo­blar esforços en la represa, empe­nyent cada vegada més els rus­sos a una resistència de trin­xera, enfon­sant-se cada vegada més al seu propi camp i resis­tint al govern balcànic, que va tenir en les botes de Peri­sic la pos­si­bi­li­tat de cla­var una nova quei­xa­lada al par­tit. Però la rema­tada de l’extrem de l’Inter des del cor de l’àrea va sor­tia repel·lida per la fusta. L’ago­nia d’uns i altres s’allar­gava.

Croàcia ho va inten­tar, però més per inèrcia i expec­ta­ti­ves que per con­vicció i viva­ci­tat. Va empènyer Rússia. Però li va fal­tar força per elu­dir la pròrroga, on va arri­bar ja amb molts fut­bo­lis­tes fati­gats, amb poc oxi­gen al cer­vell, obli­gada a can­viar Ver­saljko, lesi­o­nat, i amb Sub­a­sic amb el gest encon­git per una molèstia. Quan sem­blava que la pel·lícula se li embo­li­cava, va tro­bar Vida en la sor­tida d’un córner per tan­car el que sem­blava una victòria agònica. Però tam­poc va saber ges­ti­o­nar l’avan­tatge i també a pilota atu­rada –una deu de gols en aquest mun­dial– Mario Fer­nan­des va empènyer el par­tit al punt fatídic, a la mateixa coor­de­nada des d’on uns i altres havien sege­llat el pas­sa­port a quarts. Aquesta vegada, però, l’art dels penals només podia som­riure a un. I va donar l’esquena a Rússia, i la cara a Raki­tic, que nova­ment va trans­for­mar el defi­ni­tiu que envi­ava Croàcia de nou a una semi­fi­nal.