Vint anys després...
Croàcia torna a somriure en una tanda de penals i es planta en una semifinal del mundial dues dècades després a costa d’una Rússia que va morir dempeus
Puntual, dues dècades després, Croàcia torna a una semifinal d’un mundial. Entregada a l’agonia, de nou en mans d’una tanda de penals i il·luminada per segona eliminatòria seguida per la sang freda de Rakitic per materialitzar el definitiu, el conjunt balcànic es planta per segon cop en la història a les portes d’una final mundialista després d’enterrar les esperances d’una amfitriona que va morir dempeus i molt més lluny del que havia imaginat.
Rússia va ser Rússia. I Croàcia no es va trair, però li va faltar lucidesa en alguns moments. Va acceptar el rol que li oferia la tarda i d’alguna manera va tolerar el pes de la iniciativa. Zlatko Dalic va rebobinar i, contra un equip que li havia d’entregar la pilota, va plantar sobre la gespa de Sotxi un equip sense un tercer migcampista per protegir l’esquena de Modric i Rakitic, un rol que s’havien repartit Badelj i Brozovic durant el torneig. Com en l’estrena contra Nigèria, el madridista i el blaugrana van custodiar la zona ampla, intentant neutralitzar la proposta d’un rival perillós des de la seva proposta silenciosa. Encara que ahir Txertxesov va demanar un punt més d’ambició en la pressió, d’estirar línies per anar a buscar la pilota a prop de Subasic, la sbórnaia no va tenir miraments a esperar, a viure sense la pilota i plegar veles quan Modric, i sobretot Rakitic, van aconseguir anul·lar la pressió.
Rússia, que va arribar al seu torneig justeta d’autoestima, ha agafat el gust a l’esperit del supervivent. No es reclama més del que té. Arrisca poc. No s’exposa. Però ha sabut optimitzar els seus moments i, tot i la fogositat inicial d’Ante Rebic, que continua exhibint-se davant l’interès del Bayern, i alguna aproximació a la porta d’Akinfeev, va acabar traient rèdits de la seva escassa possessió de pilota. I va tornar a ser Txérixev, endolcint encara més un torneig que ni ell mateix hauria ambicionat fa unes setmanes, qui va encendre la nit amb una nova peça de col·leccionista. Després de marcar dos gols de gran factura en l’estrena contra l’Aràbia Saudita, i de repetir també contra Egipte, l’extrem de Nijni Novgorod va omplir els ulls de tot un país amb una rematada virulenta, amb una fuetada amb la cama esquerra per disparar les expectatives d’una amfitriona que viu per sobre de les seves possibilitats.
I que va tenir desactivada durant una bona estona Croàcia, incapaç de recuperar el fil del seu futbol, de recolzar-se en Modric i Rakitic i de tenir profunditat amb els jugadors de banda. Rússia dominava l’escena, però en un mundial en el qual ha comès poques errades, es va descosir. Per un moment va quedar mal parada defensivament, Croàcia va enllaçar ràpid, va jugar en vertical, i Mandzukic va trobar espai a l’esquena de Mario Fernandes per acabar servint una pilota franca a Kramaric, que venint des del darrere no va desaprofitar l’oportunitat de posar el cronòmetre a zero al pas per vestidors.
Croàcia va sobreviure a l’adversitat. I va redoblar esforços en la represa, empenyent cada vegada més els russos a una resistència de trinxera, enfonsant-se cada vegada més al seu propi camp i resistint al govern balcànic, que va tenir en les botes de Perisic la possibilitat de clavar una nova queixalada al partit. Però la rematada de l’extrem de l’Inter des del cor de l’àrea va sortia repel·lida per la fusta. L’agonia d’uns i altres s’allargava.
Croàcia ho va intentar, però més per inèrcia i expectatives que per convicció i vivacitat. Va empènyer Rússia. Però li va faltar força per eludir la pròrroga, on va arribar ja amb molts futbolistes fatigats, amb poc oxigen al cervell, obligada a canviar Versaljko, lesionat, i amb Subasic amb el gest encongit per una molèstia. Quan semblava que la pel·lícula se li embolicava, va trobar Vida en la sortida d’un córner per tancar el que semblava una victòria agònica. Però tampoc va saber gestionar l’avantatge i també a pilota aturada –una deu de gols en aquest mundial– Mario Fernandes va empènyer el partit al punt fatídic, a la mateixa coordenada des d’on uns i altres havien segellat el passaport a quarts. Aquesta vegada, però, l’art dels penals només podia somriure a un. I va donar l’esquena a Rússia, i la cara a Rakitic, que novament va transformar el definitiu que enviava Croàcia de nou a una semifinal.