Homenatge a Iaixin

L’avin­guda del 1905 trenca el silenci. No més que qual­se­vol altra rami­fi­cació de la gegan­tina capi­tal russa, però els seus sis car­rils són més que sufi­ci­ents perquè el con­trast sigui xocant per a qui busca la calma. S’acaba tro­bant. Uns 200 metres des de l’estació de metro, a mà esquerra. Un mur blanc. Una porta. Un canvi de rea­li­tat. Del bullici d’una ciu­tat sense fron­te­res a la pau inte­rior d’un Vagankovo que inti­mida amb la mirada. L’església del Dia de la Resur­recció cus­to­dia l’entrada i con­vida a endin­sar-se a través de l’avin­guda prin­ci­pal d’un cemen­tiri que és història de l’esport. Pri­mer, a mà dreta, Vik­tor Tik­ho­nov, mític entre­na­dor de l’URSS d’hoquei sobre gel cam­pi­ona de tot. Vuit cam­pi­o­nats del món i tres ors olímpics des­can­sen sobre les seves espat­lles, a pocs metres de la tomba de Niko­lai Sta­ros­tin, fun­da­dor de l’Spar­tak de Mos­cou, algú que va resis­tir al gulag i mai va per­dre la passió per l’esport i pel seu vene­rat “equip del poble”.

Al fons, un edi­fici. Farà falta rode­jar-lo per aca­bar tro­bant una silu­eta sòbria. Com a mínim dins del con­text d’un cemen­tiri ple d’orna­ments, de bufan­des, d’escuts, d’estàtues i osten­tació. Però ja se sap que a Lev Iai­xin li agra­dava trans­me­tre una imatge aus­tera, sem­pre de negre. Tallat en pedra, de per­fil, i amb la D de Dinamo cosida al pit, avui el seu record és més fort que mai. Milers de per­so­nes van pere­gri­nar fins a Vagankovo un dia de març del 1990 per aco­mi­a­dar el con­si­de­rat el millor por­ter del segle XX, i avui la seva ciu­tat acull el món sen­cer amb la seva estampa de fons, impresa en un bit­llet com­me­mo­ra­tiu i sobre­tot en els car­tells, sem­pre emblemàtics, que dis­se­nya la FIFA per recor­dar els mun­di­als.

Història sobre història. Iai­xin, campió de l’Euro­copa amb l’URSS el 1960, en va dis­pu­tar qua­tre (del 1958 al 1970). I d’alguna manera era de justícia divina que el del 2018 fos un mun­dial de por­ters. I ho està sent després d’uns quarts de final en què les mans han pesat tant com els peus, i en què fins i tot el seu com­pa­tri­ota Ígor Akinféiev ha estat icona de la gesta d’una Rússia plena de man­can­ces, però que ha resis­tit per dig­ni­fi­car el seu rol en el tor­neig, amb dues tan­des de penals inclo­ses. El por­ter del CSKA, nas­cut a Vídnoie, a la perifèria de Mos­cou, en va atu­rar un, difícil i a baix, en l’inter­canvi de penes màximes con­tra Croàcia. No va poder evi­tar el defi­ni­tiu de Raki­tic, però va ser ban­dera del gegant eslau en els vui­tens con­tra Espa­nya inter­cep­tant el llançament de Koke, i sobre­tot amb el peu a Iago Aspas, per enter­rar anys difícils, en què fins i tot va ser cari­ca­tu­rit­zat pels afi­ci­o­nats per una ratxa d’onze tem­po­ra­des con­se­cu­ti­ves sense acon­se­guir dei­xar la por­te­ria a zero en com­pe­ti­ci­ons euro­pees.

Akinféiev ha estat un digne amfi­trió d’un mun­dial que ha vist Kas­per Sch­meic­hel con­so­li­dar-se com alguna cosa més que el fill de Peter, atu­rant tres penals en els vui­tens con­tra Croàcia; Sub­a­sic ser pro­ta­go­nista en dues tan­des de penals; el llançament de Jor­dan Pick­ford com a por­ter d’època en una Angla­terra que no havia tro­bat una­ni­mi­tat en el seu número 1, i espe­ci­al­ment un Thi­baut Cour­tois enorme, de silu­eta allar­gada, guardià indes­truc­ti­ble d’uns dia­bles ver­mells que somien com mai abans. Un mun­dial que també ha vist errar De Gea i Mus­lera, que ha vist caure un gegant com Neuer, però que també ha rega­lat inter­ven­ci­ons de postal, com la de Llo­ris a Cáceres, i que ha mos­trat nivell a les por­te­ries per hon­rar de la millor manera la memòria de Iai­xin, amb Memo Ochoa atu­rant més que ningú (25 para­des) i Essam El-Hadary con­ver­tint-se en el por­ter més veterà de la història de les copes, amb 45 anys.