L’avinguda del 1905 trenca el silenci. No més que qualsevol altra ramificació de la gegantina capital russa, però els seus sis carrils són més que suficients perquè el contrast sigui xocant per a qui busca la calma. S’acaba trobant. Uns 200 metres des de l’estació de metro, a mà esquerra. Un mur blanc. Una porta. Un canvi de realitat. Del bullici d’una ciutat sense fronteres a la pau interior d’un Vagankovo que intimida amb la mirada. L’església del Dia de la Resurrecció custodia l’entrada i convida a endinsar-se a través de l’avinguda principal d’un cementiri que és història de l’esport. Primer, a mà dreta, Viktor Tikhonov, mític entrenador de l’URSS d’hoquei sobre gel campiona de tot. Vuit campionats del món i tres ors olímpics descansen sobre les seves espatlles, a pocs metres de la tomba de Nikolai Starostin, fundador de l’Spartak de Moscou, algú que va resistir al gulag i mai va perdre la passió per l’esport i pel seu venerat “equip del poble”.

Al fons, un edifici. Farà falta rodejar-lo per acabar trobant una silueta sòbria. Com a mínim dins del context d’un cementiri ple d’ornaments, de bufandes, d’escuts, d’estàtues i ostentació. Però ja se sap que a Lev Iaixin li agradava transmetre una imatge austera, sempre de negre. Tallat en pedra, de perfil, i amb la D de Dinamo cosida al pit, avui el seu record és més fort que mai. Milers de persones van peregrinar fins a Vagankovo un dia de març del 1990 per acomiadar el considerat el millor porter del segle XX, i avui la seva ciutat acull el món sencer amb la seva estampa de fons, impresa en un bitllet commemoratiu i sobretot en els cartells, sempre emblemàtics, que dissenya la FIFA per recordar els mundials.

Història sobre història. Iaixin, campió de l’Eurocopa amb l’URSS el 1960, en va disputar quatre (del 1958 al 1970). I d’alguna manera era de justícia divina que el del 2018 fos un mundial de porters. I ho està sent després d’uns quarts de final en què les mans han pesat tant com els peus, i en què fins i tot el seu compatriota Ígor Akinféiev ha estat icona de la gesta d’una Rússia plena de mancances, però que ha resistit per dignificar el seu rol en el torneig, amb dues tandes de penals incloses. El porter del CSKA, nascut a Vídnoie, a la perifèria de Moscou, en va aturar un, difícil i a baix, en l’intercanvi de penes màximes contra Croàcia. No va poder evitar el definitiu de Rakitic, però va ser bandera del gegant eslau en els vuitens contra Espanya interceptant el llançament de Koke, i sobretot amb el peu a Iago Aspas, per enterrar anys difícils, en què fins i tot va ser caricaturitzat pels aficionats per una ratxa d’onze temporades consecutives sense aconseguir deixar la porteria a zero en competicions europees.

Akinféiev ha estat un digne amfitrió d’un mundial que ha vist Kasper Schmeichel consolidar-se com alguna cosa més que el fill de Peter, aturant tres penals en els vuitens contra Croàcia; Subasic ser protagonista en dues tandes de penals; el llançament de Jordan Pickford com a porter d’època en una Anglaterra que no havia trobat unanimitat en el seu número 1, i especialment un Thibaut Courtois enorme, de silueta allargada, guardià indestructible d’uns diables vermells que somien com mai abans. Un mundial que també ha vist errar De Gea i Muslera, que ha vist caure un gegant com Neuer, però que també ha regalat intervencions de postal, com la de Lloris a Cáceres, i que ha mostrat nivell a les porteries per honrar de la millor manera la memòria de Iaixin, amb Memo Ochoa aturant més que ningú (25 parades) i Essam El-Hadary convertint-se en el porter més veterà de la història de les copes, amb 45 anys.