El gran mirall d’Anglaterra sempre ha estat Wembley 66. La mítica generació de sir Bobby Charlton, Bobby Moore, Gordon Banks i Geoff Hurst quedarà eternament lligada a la història del futbol britànic. Aquella gloriosa victòria per 4-2 en la final del mundial contra Alemanya Federal d’aquell 30 de juliol d’ara fa ja cinquanta-dos anys quedarà per sempre en la memòria del futbol. Segurament no per la vistositat del joc en aquella final, però sí per tota la resta. Futbol en estat pur. És l’única copa del món que té Anglaterra. Aquella final va tenir tots els ingredients. Passió, rivalitat, gols, dramatisme i naturalment un alt grau de polèmica. Encara avui són molts els que es pregunten si aquella pilota de Geoff Hurst en el tercer gol d’Anglaterra en la pròrroga realment va traspassar o no la línia de gol. Eren temps per al romanticisme. No hi havia VAR.

Ara, l’Anglaterra de Gareth Southgate somia tornar a fer història. La final del dia 15 a Moscou és el gran repte. Però el present passa primer per les semifinals contra Croàcia. Anglaterra no jugava unes semifinals des del mundial d’Itàlia 90. Harry Kane i companyia agafen el relleu d’aquella generació de Peter Shilton, David Platt, Gary Lineker i un jove Paul Gascoigne. Aquella Anglaterra, aleshores dirigida per Bobby Robson, va caure a l’antic Delle Alpi de Torí contra Alemanya en la tanda de penals (3-4) i després també va perdre el partit pel tercer i quart lloc contra Itàlia. Gareth Southgate confia tenir millor sort.

Abans de començar el mundial de Rússia eren pocs els qui situaven Anglaterra entre les favorites. Però els britànics han anat guanyant adeptes pel camí. Molts dubtaven de l’aposta personal de Southgate per Pickford sota els pals. Però el porter de l’Everton ha tancat el debat després d’aturar un penal a Bacca en la tanda de penals contra Colòmbia en la ronda de vuitens i sobretot després de la seva enorme actuació contra Suècia en els quarts. Ho va parar tot. També hi havia debat sobre la titularitat de Maguire. El central del Leicester va silenciar els detractors amb el seu gol contra Suècia. A hores d’ara potser només Sterling continua posat en qüestió. El futbolista del City, que encara no ha marcat en aquesta copa del món, assumeix la quota de crítiques de rigor. Però Anglaterra ha aconseguit seduir fins i tot els més escèptics. Liderada per un voraç Harry Kane (pitxitxi amb sis gols), els britànics aspiren a tot.

“Semigods”, titulava el Sunday Mirror després de la classificació contra Suècia. L’optimisme és generalitzat. I realment hi ha arguments per creure-hi. Anglaterra ha recuperat el joc vistós. S’ha allunyat de la pilotada llarga com assenyalava fa uns dies el capità de Suècia, Andreas Granqvist. Southgate ha begut de la font d’inspiració de Pep Guardiola. Tots dos han tingut contacte directe durant la temporada, i fins i tot Pep s’ha pres alguns petits luxes com recomanar la inclusió de Delph en la llista de 23. “Guardiola és una clara influència per a la selecció anglesa. Només cal veure com juguen els tres de darrere i el nostre porter”, assegura una institució del futbol anglès com Paul Scholes.

Haver superat contra Colòmbia la barrera psicològica del mur dels penals ha suposat segurament l’embranzida definitiva per creure en el miracle. Mai en un mundial fins ara Anglaterra havia tingut premi des dels onze metres. Alguna cosa ha canviat. Coses de la sort i també del mètode Southgate. El seleccionador anglès ha treballat moltíssim els llançaments de penal amb els seus homes. També tota l’estratègia a pilota aturada. Anglaterra ha marcat cinc gols de cap. Suma quatre gols en accions de córner tres de penal i un altre en una falta assajada. La pissarra funciona.