Robert Martínez (Balaguer, 1973) esborra el que hi ha a la seva pissarra quasi amb tanta velocitat com el món s’afanya a contemplar-la. “El que veritablement importa no és la tàctica, és el desig; els meus futbolistes han canviat la manera de jugar en dos dies i han aplicat el pla a la perfecció, només això compta”, va dir divendres el tècnic català, tot just després d’haver regalat una lliçó tàctica per deixar sense resposta la Brasil de Tite, estratega voraç, i classificar Bèlgica per a la seva segona semifinal d’un mundial.

El seu camí per Rússia està sent fogós, ple de registres, i és la culminació d’una dècada sembrant i recollint, imposant i recol·lectant idees. Una trajectòria d’estira-i-arronses posada al servei d’un grup de futbolistes de talent infinit però que fins a l’arribada del tècnic de Balaguer eren incapaços d’anar en una mateixa direcció, immersos en disputes internes, amb poca coordinació col·lectiva i fins i tot amb episodis de tensió amb qui fins fa no gaire movia els fils de la banqueta, Marc Wilmots.

Bèlgica ha après a córrer junta per un objectiu i, sobretot, a deixar-se orientar per un entrenador que sap conèixer els moments i penalitzar rivals.

No sempre va ser així. En el trajecte, Robert Martínez ha après que la seva mà dreta també pot fer cas de l’esquerra, i que el camí cap a un objectiu a vegades té ramificacions. I que s’ha de saber triar. I ho fa amb una eloqüència de sobres elogiada en la intensitat del mundial. Res a veure amb el Bob que va posar un peu a Swansea amb la idea d’imposar una única mirada, la de fer jugar per terra en una societat que respirava rugbi. “Al començament només preveia un pla de partit, era innegociable, i ens va costar alguns punts perquè no era fàcil aplicar-lo”, reconeix Fede Bessone, defensa format en el Barça i que, després de passar pel filial de l’Espanyol, va acompanyar en els primers passos l’ara seleccionador belga a Gal·les. Ara observa de lluny com avui Martínez és capaç de mudar la pell, de canviar de color segons l’entorn. Com va fer contra el Japó, quan, davant la dificultat per aplicar el pla A, va acabar bombardejant l’àrea de centrades per a Lukaku i Fellaini amb un èxit rotund. O contra el Brasil, amb una mirada preparadíssima sobre el partit, amb un posicionament particular per penalitzar l’esquena de Lukaku i alhora oferir llibertat a De Bruyne.

“Es nota que tenien estudiadíssim el camí i demostra que és un entrenador que ha après molt aquests anys, sobretot a adaptar-se al seu entorn”, diu Bessone, que no recorda grans disseccions dels rivals durant la seva etapa a Gal·les. “Ens centràvem més en la nostra manera de jugar. De fet, em sorprenia que no féssim sessions de vídeo. Ell ens preparava un informe del partit, amb les virtuts dels rivals, però no gaire res més. El que era important era el nostre estil”, afirma. “És cert que no et bombardejava amb informació sobre el rival, el preocupava més què feia el seu equip”, hi afegeix Antolin Alcaraz, que Robert Martínez va tenir al Wigan i que va fitxar posteriorment per a l’Everton, on ja havia demostrat la seva predisposició a tolerar altres camins. “I a l’Everton era quan tenia ja un estatus important i els futbolistes estaven molt oberts a aplicar el seu mètode, però sobretot diria que ell ha après a jugar segons què té, que el joc s’adapti a les virtuts dels seus futbolistes”, tanca Alcaraz. I a Bèlgica, Martínez té el toc de De Bruyne, la potència de Lukaku, la conducció de Hazard i el joc aeri de Fellaini. La possibilitat de governar en estàtic i d’explotar el contracop. De viure per baix i de guanyar per dalt. Tot en la mateixa cara d’una moneda, la d’una Bèlgica que es deixa orientar per la mirada educada d’un català.