La fe en una mirada

Robert Martínez (Bala­guer, 1973) esborra el que hi ha a la seva pis­sarra quasi amb tanta velo­ci­tat com el món s’afa­nya a con­tem­plar-la. “El que veri­ta­ble­ment importa no és la tàctica, és el desig; els meus fut­bo­lis­tes han can­viat la manera de jugar en dos dies i han apli­cat el pla a la per­fecció, només això compta”, va dir diven­dres el tècnic català, tot just després d’haver rega­lat una lliçó tàctica per dei­xar sense res­posta la Bra­sil de Tite, estra­tega voraç, i clas­si­fi­car Bèlgica per a la seva segona semi­fi­nal d’un mun­dial.

El seu camí per Rússia està sent fogós, ple de regis­tres, i és la cul­mi­nació d’una dècada sem­brant i reco­llint, impo­sant i recol·lec­tant idees. Una tra­jectòria d’estira-i-arron­ses posada al ser­vei d’un grup de fut­bo­lis­tes de talent infi­nit però que fins a l’arri­bada del tècnic de Bala­guer eren incapaços d’anar en una mateixa direcció, immer­sos en dis­pu­tes inter­nes, amb poca coor­di­nació col·lec­tiva i fins i tot amb epi­so­dis de tensió amb qui fins fa no gaire movia els fils de la ban­queta, Marc Wil­mots.

Bèlgica ha après a córrer junta per un objec­tiu i, sobre­tot, a dei­xar-se ori­en­tar per un entre­na­dor que sap conèixer els moments i pena­lit­zar rivals.

No sem­pre va ser així. En el tra­jecte, Robert Martínez ha après que la seva mà dreta també pot fer cas de l’esquerra, i que el camí cap a un objec­tiu a vega­des té rami­fi­ca­ci­ons. I que s’ha de saber triar. I ho fa amb una eloqüència de sobres elo­gi­ada en la inten­si­tat del mun­dial. Res a veure amb el Bob que va posar un peu a Swan­sea amb la idea d’impo­sar una única mirada, la de fer jugar per terra en una soci­e­tat que res­pi­rava rugbi. “Al començament només pre­veia un pla de par­tit, era inne­go­ci­a­ble, i ens va cos­tar alguns punts perquè no era fàcil apli­car-lo”, reco­neix Fede Bes­sone, defensa for­mat en el Barça i que, després de pas­sar pel filial de l’Espa­nyol, va acom­pa­nyar en els pri­mers pas­sos l’ara selec­ci­o­na­dor belga a Gal·les. Ara observa de lluny com avui Martínez és capaç de mudar la pell, de can­viar de color segons l’entorn. Com va fer con­tra el Japó, quan, davant la difi­cul­tat per apli­car el pla A, va aca­bar bom­bar­de­jant l’àrea de cen­tra­des per a Lukaku i Fellaini amb un èxit rotund. O con­tra el Bra­sil, amb una mirada pre­pa­radíssima sobre el par­tit, amb un posi­ci­o­na­ment par­ti­cu­lar per pena­lit­zar l’esquena de Lukaku i alhora ofe­rir lli­ber­tat a De Bruyne.

“Es nota que tenien estu­diadíssim el camí i demos­tra que és un entre­na­dor que ha après molt aquests anys, sobre­tot a adap­tar-se al seu entorn”, diu Bes­sone, que no recorda grans dis­sec­ci­ons dels rivals durant la seva etapa a Gal·les. “Ens centràvem més en la nos­tra manera de jugar. De fet, em sor­pre­nia que no féssim ses­si­ons de vídeo. Ell ens pre­pa­rava un informe del par­tit, amb les vir­tuts dels rivals, però no gaire res més. El que era impor­tant era el nos­tre estil”, afirma. “És cert que no et bom­bar­de­java amb infor­mació sobre el rival, el pre­o­cu­pava més què feia el seu equip”, hi afe­geix Anto­lin Alca­raz, que Robert Martínez va tenir al Wigan i que va fit­xar poste­ri­or­ment per a l’Ever­ton, on ja havia demos­trat la seva pre­dis­po­sició a tole­rar altres camins. “I a l’Ever­ton era quan tenia ja un esta­tus impor­tant i els fut­bo­lis­tes esta­ven molt oberts a apli­car el seu mètode, però sobre­tot diria que ell ha après a jugar segons què té, que el joc s’adapti a les vir­tuts dels seus fut­bo­lis­tes”, tanca Alca­raz. I a Bèlgica, Martínez té el toc de De Bruyne, la potència de Lukaku, la con­ducció de Hazard i el joc aeri de Fellaini. La pos­si­bi­li­tat de gover­nar en estàtic i d’explo­tar el con­tra­cop. De viure per baix i de gua­nyar per dalt. Tot en la mateixa cara d’una moneda, la d’una Bèlgica que es deixa ori­en­tar per la mirada edu­cada d’un català.