La fe en una mirada
Robert Martínez és un dels grans noms que deixa el mundial per la seva capacitat per afinar les necessitats de Bèlgica a cada moment i adaptar-se en funció del rival
Robert Martínez (Balaguer, 1973) esborra el que hi ha a la seva pissarra quasi amb tanta velocitat com el món s’afanya a contemplar-la. “El que veritablement importa no és la tàctica, és el desig; els meus futbolistes han canviat la manera de jugar en dos dies i han aplicat el pla a la perfecció, només això compta”, va dir divendres el tècnic català, tot just després d’haver regalat una lliçó tàctica per deixar sense resposta la Brasil de Tite, estratega voraç, i classificar Bèlgica per a la seva segona semifinal d’un mundial.
El seu camí per Rússia està sent fogós, ple de registres, i és la culminació d’una dècada sembrant i recollint, imposant i recol·lectant idees. Una trajectòria d’estira-i-arronses posada al servei d’un grup de futbolistes de talent infinit però que fins a l’arribada del tècnic de Balaguer eren incapaços d’anar en una mateixa direcció, immersos en disputes internes, amb poca coordinació col·lectiva i fins i tot amb episodis de tensió amb qui fins fa no gaire movia els fils de la banqueta, Marc Wilmots.
Bèlgica ha après a córrer junta per un objectiu i, sobretot, a deixar-se orientar per un entrenador que sap conèixer els moments i penalitzar rivals.
No sempre va ser així. En el trajecte, Robert Martínez ha après que la seva mà dreta també pot fer cas de l’esquerra, i que el camí cap a un objectiu a vegades té ramificacions. I que s’ha de saber triar. I ho fa amb una eloqüència de sobres elogiada en la intensitat del mundial. Res a veure amb el Bob que va posar un peu a Swansea amb la idea d’imposar una única mirada, la de fer jugar per terra en una societat que respirava rugbi. “Al començament només preveia un pla de partit, era innegociable, i ens va costar alguns punts perquè no era fàcil aplicar-lo”, reconeix Fede Bessone, defensa format en el Barça i que, després de passar pel filial de l’Espanyol, va acompanyar en els primers passos l’ara seleccionador belga a Gal·les. Ara observa de lluny com avui Martínez és capaç de mudar la pell, de canviar de color segons l’entorn. Com va fer contra el Japó, quan, davant la dificultat per aplicar el pla A, va acabar bombardejant l’àrea de centrades per a Lukaku i Fellaini amb un èxit rotund. O contra el Brasil, amb una mirada preparadíssima sobre el partit, amb un posicionament particular per penalitzar l’esquena de Lukaku i alhora oferir llibertat a De Bruyne.
“Es nota que tenien estudiadíssim el camí i demostra que és un entrenador que ha après molt aquests anys, sobretot a adaptar-se al seu entorn”, diu Bessone, que no recorda grans disseccions dels rivals durant la seva etapa a Gal·les. “Ens centràvem més en la nostra manera de jugar. De fet, em sorprenia que no féssim sessions de vídeo. Ell ens preparava un informe del partit, amb les virtuts dels rivals, però no gaire res més. El que era important era el nostre estil”, afirma. “És cert que no et bombardejava amb informació sobre el rival, el preocupava més què feia el seu equip”, hi afegeix Antolin Alcaraz, que Robert Martínez va tenir al Wigan i que va fitxar posteriorment per a l’Everton, on ja havia demostrat la seva predisposició a tolerar altres camins. “I a l’Everton era quan tenia ja un estatus important i els futbolistes estaven molt oberts a aplicar el seu mètode, però sobretot diria que ell ha après a jugar segons què té, que el joc s’adapti a les virtuts dels seus futbolistes”, tanca Alcaraz. I a Bèlgica, Martínez té el toc de De Bruyne, la potència de Lukaku, la conducció de Hazard i el joc aeri de Fellaini. La possibilitat de governar en estàtic i d’explotar el contracop. De viure per baix i de guanyar per dalt. Tot en la mateixa cara d’una moneda, la d’una Bèlgica que es deixa orientar per la mirada educada d’un català.
FRASES
Henry desafia el seu capità
Aviat farà dues dècades que junts van aixecar la copa del món al cel de Saint-Denis. Deschamps com a capità de ferro d’una generació única per al futbol francès, alguna cosa més que un equip de futbol, i Henry com una de les estrelles emergents d’un país que finalment havia exhibit tot el potencial de la seva multiculturalitat. Avui, però, els camins els enfronten i per primera vegada viuran els fets des de voreres oposades. El preparador de Baiona, des de la banqueta del conjunt del gall, on s’ha assegut més que cap altre entrenador en la història (81 partits des que va ser nomenat el 2012, just després de l’Eurocopa de Polònia i Ucraïna), mentre que Titi ho farà al costat de Robert Martínez com a únic integrant de l’expedició belga que domina el vertigen del moment, la sensació de trobar-se a les portes d’un mundial, d’acaronar la copa més preuada. Per això el tècnic català, quan va ser nomenat al capdavant dels diables rouges, va pensar en la llegenda de l’Arsenal per alternar les seves tasques de crític televisiu amb les d’ajudant a la selecció. “Henry ja ho ha viscut, sap el que és conviure amb aquests moments, amb la pressió, i per a nosaltres era important que els futbolistes puguin tenir una referència com la seva a prop”, ha explicat el mateix Martínez. I com que Bèlgica no té futbolistes amb l’estrella cosida al pit, va trucar a la porta del veí per reclutar l’elegant exfutbolista, que, a més del seu carisma i la seva experiència, ha aportat coneixement a futbolistes com Romelu Lukaku per poder explotar tot el seu potencial. Henry pesa en el dia a dia de la selecció belga i també en el record d’una França que aspira a coronar-se per segona vegada vint anys després. “Me n’alegro per ell, li tinc molt afecte”, va dir ahir Deschaps. “Tindrà el cor dividit. Al final és francès”, va desafiar Hugo Lloris.