Davor Suker, ara president de la federació croata de futbol (HNS), va aterrar a Rússia intentant eludir la comparació. “No em preguntin res més sobre la generació del 98”, va reclamar el golejador d’aquell històric mundial de França. El pas de les setmanes, però, no li han deixat cap més remei que agafar el mirall i reconèixer-se en la memòria de dues dècades enrere, quan, més estilitzat, va escriure la pàgina més màgica d’un país incipient i necessitat d’una fita reivindicativa en un moment delicat, amb les cicatrius d’una guerra encara roent. Avui, els fills d’aquell conflicte, molts d’ells criats en la diàspora, lluny de la terra dels seus pares, agafen el relleu per tornar a fer brillar la costa adriàtica. “Ho veig en el seus ulls, el poder de l’ambició, les ganes de fer història”, resumia Suker dissabte, després d’una pròrroga extenuant contra Rússia, la segona consecutiva en el mundial, i que va acabar amb Ivan Rakitic de nou desfermant l’eufòria dels balcànics.

Novament una semifinal. I ara sí, qualsevol comparació s’ho val. “Al final, tots sentíem que en algun moment aquests jugadors ho farien. En tenim 8 o 9 jugant als millors clubs d’Europa i sent importants”, comenta Goran Vlaovic, acompanyant de Suker en la davantera del mundial de França. “Són temps molt diferents, però si alguna cosa veig reflectida en aquests jugadors d’ara és l’amistat i el compromís. Són coses que es perceben sobre el terreny de joc”, hi afegeix Robert Jarni, lateral de la generació dels 98, que recorda 55 dies de concentració en què les hores de cartes i d’escacs no van desfermar el més mínim conflicte. “I mira que aquell grup era de caràcters difícils. Buf, hi havia gent de molt temperament. Però alhora vam entendre que hi havia unes jerarquies que s’havien de respectar”, rememora Vlaovic.

Per a la posteritat de Rússia 2018 quedarà l’expulsió de Nikola Kalinic, que es va negar a disputar el tram final del debut contra Nigèria, però el que ha passat posteriorment ha diluït molt un incident que no ha impedit que sota el paraigua de Zlatko Dalic, un entrenador que va aterrar a la selecció amb el temps just per classificar el conjunt balcànic per al mundial, ha brillat la companyonia i un esperit que futbolísticament encapçalen Rakitic i Modric, rivals en el dia a dia sobre un terreny de joc amb el Barça i el Madrid, però germans quan vesteixen d’arlequinats, solidaris en l’esforç i en el futbol.

Croàcia, que el 98 va caure víctima de l’amfitrió, amb dos gols de Thuram en la semifinal, ja ha donat bona fe de Rússia i desafiarà Anglaterra a la recerca de la seva primera final des que es va independitzar de Iugoslàvia, el 1991.

Des d’aleshores, sis mundials li han sobrat per acreditar talent i raça, però per als que ho van viure, res com aquell estiu del 1998 en què la passió s’escapava del rectangle de joc. “Els nois d’ara tenen un cor enorme, però per a nosaltres era reivindicar un país que acabava de néixer, demostrar-li al món que existíem”, assegura Vlaovic. “Diria que el caràcter que tenia el nostre equip era inigualable. La nostra gent acabava de viure una guerra. El context feia que nosaltres ho visquéssim amb una mica més d’intensitat”, reconeix Jarni, un dels que 11 anys enrere s’havien proclamat campions del món sub-20 a Xile defensant la bandera de Iugoslàvia.

Per a ells, el conflicte havia estat real. El van tocar amb les seves mans. “Fins al 1994 no vaig marxar al Padova i sí, la guerra la vaig viure. Al meu avi se’l va endur una bomba que va caure al davant de casa nostra”, lamenta Vlaovic, nascut a prop de la frontera de Bòsnia i Herzegovina. “És cert que a molts de nosaltres l’època més dura ens va agafar jugant ja en altres països, però també va ser dur. Tinc records d’estar jugant a Bari i, juntament amb [Zvonimir] Boban, enviar camions de roba a Croàcia”, explica Jarni, veu d’una Croàcia històrica que avui té el relleu en un altre equip farcit de talent i caràcter, potser mancat de l’instint golejador d’algú com Suker, però que ja ha fet història i, passi el que passi aquest vespre al Lujniki, serà rebut com cal. “Vam aterrar a Zagreb i ja hi havia gent. Tot el trajecte fins al centre farcit de persones fins que vam arribar a una plaça on potser hi havia més de 150.000 ànimes. Aquells dies paguen l’esforç i els dies difícils, el fet de ser futbolista. Em vaig quedar encara diversos dies pel país abans de tornar al València, i pràcticament no podia sortir al carrer. Va ser increïble aquell estiu”, conclou Vlaovic.