“Fa anys que esperem l’oportunitat de fer alguna cosa gran amb la selecció i ara que estem tan a prop de la final, el cansament no existeix.” Paraules que resumeixen bona part del partit que es va veure ahir, pronunciades en la roda de premsa prèvia per qui ja és l’heroi que ha portat Croàcia, aquest país de poc més de 4 milions d’habitants i independitzat fa 27 anys, al somni de jugar la primera final d’un mundial de la seva història. Ell és Mario Mandzukic.

A punt va estar d’haver de marxar abans d’hora cap a la banqueta el davanter de la Juventus, després que, ja en la pròrroga, topés amb Pickford en una boníssima ocasió salvada pel porter anglès, que el va deixar adolorit a terra pel xoc. Com havia dit, però, Mandzukic va resistir al dolor i al cansament i va continuar jugant, fins que a onze minuts que tot es decidís per penals, va obrar un gol ja del tot històric, passi el que passi diumenge al mateix escenari d’ahir, el Luzhniki de Moscou. Més viu que ningú –els 32 anys fets el mes de maig passat juguen al seu favor–, l’exjugador entre d’altres equips de l’Atlético, el Bayern o el Wolfsburg, va llegir a la perfecció la passada de cap de Perisic, i guanyant la posició als seus marcadors, va superar Pickford amb un xut creuat, tornant-li el cop d’abans però de manera molt més dolorosa, portant a l’èxtasi tot un país.

Amb la feina feta i esgotat del tot, Mandzukic va ser rellevat a cinc minuts del final, amb la satisfacció de ser el protagonista de la millor nit, de moment, del futbol croat. Sense ser un dels grans golejadors mundials –10 gols aquest curs amb la Juve–, Mandzukic sí que acostuma a ser dels que apareixen en moments clau. El gol d’ahir, el segon que fa en aquest mundial, n’és la millor prova.